Així va canviar la meva vida

És un cop. És el cop més fort que podran donar-te mai sense que res ni ningú et toqui. Les teves prioritats canvien, el teu horitzó, la vida es para. Es para i no hi ha res que la pugui fer avançar. El temps s’atura literalment i sents un buit per dintre com si tinguessis un forat negre al pit que s’empassés tota la teva energia.

Mai tornaràs a ser la mateixa persona.

Per sort, mai tornaràs a ser la mateixa persona.

Per sort, perquè a partir d’ara t’estimaràs més, et cuidaràs més, t’entendràs i et respectaràs més, i això mateix faràs amb els altres. Quan et donen una mala notícia relacionada amb la salut d’un ésser estimat, és un cop, però si la notícia és sobre la teva pròpia salut… és difícil. És difícil d’assumir, d’acceptar, de portar… però, un cop passes per totes les fases, i arribes a la de superació, tens la força d’un tren imparable.

Així vaig conèixer, el passat dimecres 27 de maig de 2015 a l’UPF School of Management, a l’Àlex Galdeano. L’Àlex era un noi normal, amb estudis i ambició professional, amb parella, amb una vida estable. Un dia però, les coses van canviar. El primer símptoma el va notar una nit al camp nou veient un partit del Barça: de sobte hi havia dos Puyols, dos Piqués… alguna cosa no anava bé. Començava a veure-hi malament,  doble. Perquè som així i sempre volem tenir una explicació per tot, va començar a pensar que tenia estrès. Cansament, estrès, nervis, la pressió del nou càrrec a la feina… i va anar tirant endavant.

No ens escoltem. Estem tant acostumats a fer, a no parar, a haver de donar sempre el  % més alt que puguem. Una de les frases que pronunciem amb més orgull sobre nosaltres mateixos és:  “Sí, sí, jo he anat a treballar molts dies amb febre!”. I ens sembla fantàstic, ens sembla fantàstic exigir-nos més del que podem donar i no cuidar-nos com caldria.

Això és el que va fer l’Àlex, seguir com si res i endinsar-se plenament en la fase de negació. Aquesta fase és aquella en la que passes dels retrets per no arribar a fer les coses com vols, a la frustració perquè notes que tot i els esforços no pots, no ho aconsegueixes, no estàs bé.

És una fase autodestructiva.

No sé en quin moment de la nostra vida ens vam perdre la classe en la que explicaven que el primer som nosaltres mateixos i la nostra salut. Bé, de fet potser sí ho hem sentit alguna vegada, però mai et pregunten la lliçó, mai et fan fer pràctiques, mai et valoren la feina feta… no entra en el temari de la vida i, sens dubte, no ajuda a pujar nota posar-ho en pràctica. Així doncs, a banda de no trobar-te bé, et vas maltractant psicològicament fins que arriba el dia en que, irremeiablement, has d’anar al metge. Aquí, segons tinguis més o menys sort i segons si el que et passa és més o menys comú, trigaràs molt o poc temps a passar per La Visita.

La Visita de la qual parlem, és aquella que no oblides mai més. És la pots recordar cada paraula que va pronunciar el metge, els gestos de la seva cara, els del teu acompanyant… és així, se’t queda gravat.

“Síndrome del seno silente” li van dir a l’Àlex.

A partir d’aquí, i amb la tranquil·litat de tenir un diagnòstic, i dic tranquil·litat perquè per un moment és el que sents, per molt dolorós que sigui, passem per la ira i la ràbia fins arribar a la resignació. “No liderava la meva vida”, “no tenia un objectiu clar, ni un camí”.

L’Anna, la dona de l’Àlex, i em permeto citar-la perquè així ho va fer ell al llarg de tota la conferència, va ser en aquest moment el punt de suport i la guia que ell necessitava i d’on surt la idea del “Lideratge racional”. En aquests moments de la vida en què tot sols no ens veiem capaços de tirar endavant, sempre necessitem una Anna. Una Anna que agafi les regnes i ens digui “ja n’hi ha prou, saps que farem?”, una Anna que ens estimi tant que sigui capaç de posar per endavant la nostra lluita i possible recuperació a la seva pena, dubtes i por, una Anna, un líder.

L’Àlex ens va definir el lideratge racional com el fet d’analitzar la situació en la que et trobes i ser capaç de buscar un camí, una direcció, que et porti allà on vols arribar. Liderar la teva vida és no deixar-te portar, ni per la quotidianitat ni pel desengany o la llàstima per tu mateix en els moments difícils, és fer un cop a la taula i dir: prou! I començar a anar en la direcció correcta. En el seu cas, el seu líder va ser l’Anna, l’Anna el va saber posar a lloc.

El procés de lluita i de més o menys èxit, desgraciadament, a vegades no va com voldríem, però el que és segur és que el camí és aquest.

Llavors va passar per un llarg procés de recuperació en el qual la disciplina i el valor van jugar un paper molt important i ara tenim la sort que ens ho pot explicar i donar bons consells sobre com encarar una situació d’aquest estil, però sobretot,  sobre com viure la vida. Hi ha unes paraules que voldria destacar especialment: “Sempre s’ha de tenir una actitud positiva, podem lluitar contra el que sigui, no tenim límit, però sempre necessitem un equip al darrera, sols no podríem aconseguir res. Viu la vida canviant el cercle viciós que et domina per un cercle virtuós on cada cosa que facis t’ompli i no deixis de posar-te petits objectius. Els petits objectius, les petites passes, són els que et portaran lluny.”

Gràcies a tots els que compartiu la vostra experiència. Gràcies a tots els que ens demostreu cada dia que la vida val la pena i que tenim una força interior il·limitada. Gràcies a #canyaalcancer, i a totes les iniciatives que cada dia comenceu per explicar-nos les vostres històries. Gràcies per no deixar de creure mai, gràcies per “don’t give up”.

<- Pots fer clic ara a la cançó 

Aquest post és un agraïment a l’Àlex Galdeano per la conferència i vol ser també un petit gra de sorra més per estar al costat de l’ànima de l’Albert López i del seu entorn, i un clam des del fons del nostre cor per no deixar mai de #viviracontracorriente.

Rest your head
You worry too much
It’s going to be alright
When times get rough
You can fall back on us
Don’t give up
Please don’t give up

Aquest post no tindria el mateix sentit sense aquesta cançó, em fascina que tot el vídeo estiguin abraçats, és la millor imatge i la millor lletra per acabar.

Gràcies.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.