Woody Allen per Àlex Rigola a “Marits i Mullers”

És curiós com evolucionen les relacions, i dic curiós, perquè realment no sé woodyallenquina paraula és la més adequada. Si escrivís aquest post amb l’estómac (com diu un amic meu) seria ben diferent del que llegireu, vull dir, si l’escrivís amb l’estómac, tots m’entendríeu. La vida ens porta per camins més o menys similars i si deixés anar tot el que he viscut, “tal com raja”, segurament us podríeu sentir identificats i compartiríeu crítiques, situacions de les quals ens avergonyim i totes aquestes coses que el món de la parella ens fa descobrir…

Amb el temps que porto escrivint i intentant donar una volta més al que ens passa per poder-ho entendre i buscant un sentit superior a les nostres experiències, me n’he adonat que, un cop hem superat la fase crítica, no ens fa cap bé rebolcar-nos en la nostra pròpia misèria i, per tant, la meva visió, ara mateix, és ben diferent.

Sí, crec que tot és camí. Sí, crec que de tot aprenem i sí, crec que ho fem per millorar com a persones i poder-nos entendre els uns amb els altres. Sota aquesta premissa tot és vàlid. És vàlid canviar de parella com de sabates, és vàlid casar-se amb una persona amb la qual, el mateix dia del teu casament, tens dubtes de si t’hi hauries de casar, és vàlid viure en parella i ficar-se al llit amb d’altres persones, és vàlid exigir que l’altre et doni l’atenció, l’amor i la seguretat que tu no ets capaç de donar-te a tu mateix… tot és vàlid i tot és normal, perquè tots tenim les nostres pors, els nostres traumes, les nostres inseguretats i tots, en un moment o altre, intentem trobar, en la parella, la nostra “salvació”. El que passa és que, quan fem tot això, és quan comencen els problemes. Problemes amb qui tenim al costat i problemes amb nosaltres mateixos, i aquesta és la gran assignatura pendent, entendre primer què ens passa a nosaltres per poder després relacionar-nos amb els altres…  I així nodrim els  estudis, la psicologia i totes les ciències, pensadors i artistes que reflexionen sobre l’emoció més forta que existeix, l’amor.

Avui però, vaig en una altra direcció. Un dia d’aquests us parlaré de la Sílvia Congost, dels seus llibres i la seva fantàstica teràpia, però avui no.

Woody-Allen1Avui parlo de l’amor i de l’art. De l’art de parlar de l’amor, de l’art de reflexionar sobre la psicologia humana i fer-ne art d’aquestes reflexions, de ser capaç d’endinsar-se, esmicolar, analitzar i reproduir els sentiments i traumes de l’ésser humà. Avui parlo de l’autor i director de cinema que més admiro per tot això que us acabo de descriure i de com, agafant l’essència d’una gran obra, l’excepcional Àlex Rigola n’ha fet una brillant adaptació teatral.

Avui parlo d’en Woddy Allen.

De fet podria obrir un blog paral.lel a aquest i parlar només d’ell, de les seves obres i del que trobo que hi ha darrera de cada diàleg i cada dia tindria una cosa nova per explicar-vos. Cada dia podria parlar sobre una manera d’actuar, un comentari, una situació en la qual tots ens hi podríem veure reflectits…  De fet, a “Marits i Mullers” és una de les coses que passa. Passa que qui més qui menys té un punt de connexió amb algun dels personatges. La noia que admira el professor i tonteja, el noi que busca una parella estable i no la troba, el senyor madur que es casa amb dones més joves que ell per no perdre l’emoció de la vida, la dona capficada i tancada que no és capaç de gaudir ni amb el seu propi cos… de lluny o de prop sabem què volen dir aquests sentiments.

Quan ho veus en una pel·lícula la pantalla et fa de filtre, sempre hi posem unaÀlex Rigola mica més de distància quan allò passa “a la tele”, però, veure-ho al teatre, és ben diferent. De fet, inclús diria que pot arribar a ser obscè, i ho dic com a  mèrit. Ets allà, presenciant una discussió entre una parella que ben bé podria ser la teva… i tots estem mirant.

Us parlo de l’adaptació teatral que el director Àlex Rigola ha fet sobre aquesta obra d’en Woody Allen i que actualment es representa a Barcelona, a la Sala Villarroel.

L’escenografia és la millor i més perfecta que es podria haver pensat: uns sofàs, un parell de taules i la teva imaginació fa la resta. És la màgia del teatre, és la màgia de saber-ho adaptar bé i la màgia, per part dels actors, d’interpretar-ho d’una forma excel·lent. Tant ets al mig del carrer com dins de casa, com dalt de la teulada… les escenes es van succeint i, com us deia, tu ets allà mirant i, si tens sort, assegut al mateix sofà on seu el personatge mirant com uns i altres es fan mal, però també mirant i rient, veient com ells també riuen, mirant i vivint aquests moments que els personatges també estan vivint i fent teràpia, en certa manera, ajudant-te a reflexionar sobre perquè ens passen les coses que ens passen.

Un altre dels elements més característics d’en Woody Allen i que, personalment, més m’agraden, són aquests “a part” que fan els actors amb la càmera. Són genials. Són moments de qualitat on el personatge es despulla del tot i t’explica com està vivint la situació. Això també ha estat molt ben resolt en l’adaptació teatral. És fantàstic veure com, mentre l’actor es dirigeix al públic la resta de personatges no hi acaben de ser, però de sobte sí que hi són i també poden dir-hi la seva…

Bé, si heu llegit algun altre post deu  meu blog ja sabreu que no és la meva voluntat fer-vos una crítica teatral ni una anàlisi, a mi m’agrada reflexionar sobre les reflexions dels altres, m’agrada obrir una mica l’espai que tenim dedicat a acceptar noves idees dins el cap i m’agrada donar les gràcies quan trobo una cosa ben feta que m’emociona.

La meva intenció és fer-vos descobrir una obra de teatre divertida i profunda, recomanar-vos-la ferventment, i felicitar l’Àlex Rigola i tot l’equip que fa possible “Marits i Mullers” al Teatre Villarroel.

Us deixo, per acabar, un vídeo que resumeix bastant el que més m’agrada de l’esperit de les obres de Woody Allen. Com diu ell mateix a Annie Hall, tot és massa complicat però què curta és la vida. Sempre descobrint els problemes que ens trobem cada dia, però sempre amb un punt optimista al darrere.

PD: Quan, anys més tard, vaig descobrir que aquell conegut i famós Àlex Rigola era el mateix que havia estat el meu primer professor de teatre, el primer que em va fer pujar a un escenari a representar una obra, “l’Esternut” de Txejov, em va fer molta il.lusió. Quasi tanta com descobrir que havia fet una adaptació teatral d’una obra d’en Woody Allen, quasi tanta com escriure aquest post el dia del 80 aniversari d’en Woody Allen, quasi tanta com poder estar escrivint sobre ells dos a I Believe in Dreams. GRÀCIES i moltes felicitats.

1 Comment

  1. Reply

    paraulespetites

    17 December, 2015

    M’ha encantat el post! i el trosset de la pel.li. A veure si puc anar a veure l’obra de teatre. M’agrada llegir-te així que, gràcies a tu.

LEAVE A COMMENT