Viure aquí i ara: menja, resa, estima.

Machupicchu

CuscoPerspectiva: conjunt de circumstàncies personals i socials que envolten una persona i que influeixen en la seva percepció o en el seu judici vers els altres o ella mateixa.

Tot ho mirem amb perspectiva per veure-ho millor: com enquadrar una fotografia, com queda el quadre penjat a la paret, la taula parada, la roba que ens emprovem… Sovint, també, necessitem “ser fora” per descobrir que hi ha “a dins”. Tan a fora tan a fora, que necessitem, fins i tot, sortir de casa.

Tant se val si són dos dies, dos mesos o dos anys, el temps depèn de quantes coses hagis de veure, descobrir o canviar, l’important és tenir perspectiva i ser capaç d’analitzar el que t’envolta.

És com quan a les pel•lícules no deixen que un policia o un advocat s’encarregui d’un cas en el que està “emocionalment implicat” (sempre m’ha agradat aquesta frase), així ens passa també a nosaltres. Quan estem massa emocionalment implicats amb el que sigui, no acostumem a fer ni bons judicis ni bones reflexions… i quan les emocions ens superen, ens podem bloquejar i podem caure en “viure com un autòmata”. Viure com un autòmata és quan comencem a actuar per inèrcia, fem el que se suposa que hem de fer, ens passem el dia repetint els mateixos pensaments, fent les mateixes coses… però no sentim. Repetim, repetim, passen les hores i els dies però no passa res més, no hi ha emocions, no hi ha sentiments. Bé, si n’hi ha, els de culpa, por, pena, rancúnia…

Aquest post l’han inspirat: diverses converses amb les amigues, la pel•lícula “Eat, pray, love” i un fantàstic post de la Mercè Roura “El poder de tus pensamientos”. Per aquelles coses de la vida, tot plegat ha coincidit en el temps i ha agafat un significat i un valor encara més gran del que tenien per separat.

La Mercè Roura és una periodista que per mi, ara mateix, té un dels millors blogs sobre temes emocionals i de coaching personal que hi ha. No és un blog professional sobre el tema, però tampoc cal. Per parlar amb el cor obert sobre els sentiments, la vida i les prioritats personals, cal tenir una gran sensibilitat per les emocions, la necessitat interior de descobrir el perquè dels nostres actes i pensaments, passió per comunicar-ho i transmetre als demés el que vas descobrint tu mateix i, sobretot, art per escriure-ho tan bonic com ho fa ella. Us recomano moltíssim que entreu al seu blog i llegiu el primer post que hi trobeu, tots són interessantíssims.

El que ens ajuda a quadrar el cercle és però, en aquest cas, el post “ El poder de tus pensamientos”. Aquest post és una successió d’afirmacions 100% certes de les quals vull destacar algunes que van molt bé amb la pel.lícula “Eat, pray, love” on, la protagonista, després de passar per diverses experiències emocionalment trontolladores i no saber-les gestionar adequadament, acaba per convertir-se en un autòmata i decideix marxar a viatjar pel món per intentar trobar respostes a tot allò que la fa sentir malament.

El primer punt és renéixer de les cendres. Si el primer pas és acceptar-ho, el millor que podem fer és acceptar-ho quan abans millor. Acceptar què? Que a vegades hi ha tantes coses que ens han condicionat, reprimit i afectat, que no ens sentim bé, de fet, ens sentim molt malament. La bona notícia és que a partir d’aquí és quan podem dir prou i començar el veritable canvi.

Fes clic al vídeo ->

La Mercè al seu post ens diu: “Pensamos demasiado. Y cuando alguien piensa demasiado las cosas, tiende a tergiversarlas en su cabeza cansada de ir y venir sobre el mismo dilema.

Si lo que piensas no te hace mejor, no lo pienses más. Razónalo, saca el fruto y lanza la cáscara a la basura y deja que el aprendizaje te permita evolucionar hacia otras ideas que pueden serte más útiles y provechosas para crecer.
Focalizarse en pensamientos constructivos : poner nuestra cabeza a trabajar para nosotros.”

Centrar-nos en idees positives, en cuidar els nostres pensaments, no obsesionar-nos, deixar fluir els sentiments i permetre que l’univers entri dins nostre i ens ompli d’amor… Això mateix ens diu la següent escena de la pel.lícula que us vull destacar.

Fes clic al vídeo.

Un cop som conscients de què és el que no ens permet gaudir al 100% de la vida i de les emocions és el moment d’encarar-ho i solucionar-ho.

“No pensar una y otra vez en el dolor que sentimos cuando nos dejaron solos, perdimos un trabajo o rompimos una relación, sino en la forma en que podemos paliar ese dolor. Y, sobre todo, cómo cambiar ese escenario para que sea mejor para nosotros.”

El millor que podem fer és deixar-ho anar: una persona, una frustració, una pena, un mal record… Abraçar-lo com fa la Júlia Roberts, sentir i reviure durant un instant la situació, dedicar-li unes paraules, despedir-lo, i assegurar-te que mai més tornarà a afectar-te. És un acte totalment necessari quan ens volem alliberar d’un pes que portem a l’esquena, diguem-li adéu, deixem anar el globus, deixem-lo marxar….

Fes clic al vídeo.

“Cada minuto que no notas que vives es un minuto que se escapa.
Mejor hacer callar un rato a nuestros pensamientos y actuar, sentir, vivir… Si piensas mal, tanto en cantidad como en calidad, seguro que no aciertas…
Hay una idea que siempre me ha dado vueltas en la cabeza (y en este caso en positivo)… Si podemos llegar a hacernos tanto daño con nuestros pensamientos, estoy segura de que también podemos hacernos mucho bien. El poder es nuestro…”

Tenim el poder. Tenim el poder de canviar tot allò que vulguem. Només cal tenir el valor i la força per plantar cara a les nostres pors i estar disposat a descobrir i acceptar tot el que vingui en el futur. La millor reflexió, l’última escena.

Fes clic al vídeo.

Així doncs, amb l’exemple de la Júlia, les inspiradores frases del post de la Mercè i una mica de reflexió, tenim tots els elements per començar a donar un gir a allò que no ens acabi de permetre viure plenament aquí i ara.

LEAVE A COMMENT