Sento com crida

Sento com crida.

Sento com està enfadadíssim, mort de por i no para de buscar excuses, de remoure els records que més mal em poden fer, de dir-me que m’estic equivocant…

No, no para de dir-me que m’estic equivocant, que tot això que intento descobrir en el fons no és cert i que sempre hi ha una realitat, la que coneixem des de que vam néixer, la que hem après, la que ens han ensenyat i que, els sentiments que tinc, són reals.

No para de fer-me anar al passat. De portar-me records, imatges, sensacions, converses, arguments perquè canviï sobtadament els meus plans o, si més no, perquè no els pugui viure amb la intensitat que mereixo, que vull i que necessito.

Abans d’una experiència important, quan ets al mig d’un procés de canvi, quan vius moments importants de transformació personal, els nostres pensaments ens fan boicot. L’ego se sent amenaçat i necessita protegir-se com sigui fins el punt d’arribar a fer-nos creure que no mereixem el que se’ns està oferint. No vol perdre el control, no vol deixar de ser el centre d’atenció i fa tot el possible perquè no succeeixi, encara que el resultat no sigui el millor per a nosaltres. I si ell, que és part nostra, és capaç de fer-nos dur una vida amb la que no som feliços per tal de seguir sent el protagonista, perquè ens en refiem tant? Perquè li donem credibilitat?

Doncs jo crec que ho fem perquè no sabem que podem fer el contrari. Fins que no ens creuem amb algú que sap gestionar de manera diferent els seus pensaments i separar entre la seva consciència interna i els seus prejudicis, desconeixem totalment que hi ha un altre camí. Desconeixem que aquells pensaments de rancúnia, aquella por amagada sota l’agressivitat, aquelles sentències universals i judicis que fem sobre tot el que ens envolta, els podem evitar i que, fent-ho, no estem “passant de tot”, estem deixant que passi i, deixant que passi, estem fent que el nostre interior estigui en calma, en silenci, i aquest és el camí cap a la veritable felicitat, la calma interior.

En aquests moments estic en aquest camí. Ja fa uns quants anys que hi sóc de fet, però fins no fa pas massa no he sentit que avançava de debò.

El llibre que em va fer veure i entendre de veritat el que us intentava explicar al principi del post, va ser “La liberación del alma” de Michael A. Singer. És un llibre que explica magistralment el paper dels nostres pensaments i de la nostra essència com a persones i ho fa,  a més, d’una forma molt divertida. En els últims temps m’he n’he llegit uns quants de llibres d’aquesta temàtica i us puc dir, sens dubte, que és l’únic que m’ha fet riure.

Normalment, aquests temes d’introspecció interior, s’expliquen des d’un punt de vista més aviat seriós que, el que poden fer, és desanimar a molts lectors. Aquest llibre no. Aquest llibre és “apte per a tots els públics” fins ben bé la meitat i, a més, és molt divertit. Dic “apte per a tots els públics” perquè no és necessari que creguis en res especial, ni en energies, ni en consciències sobrenaturals, ni en res més que el que cada dia sents dins el teu cap. En tots aquests “vols dir que això cal fer-ho?”, “això t’ho ha dit perquè no li importes”, “ni ho intentis perquè no et sortirà bé”… i etc, etc, etc… No cal que t’ho creguis perquè ho escoltes cada dia, t’ho dius cada dia.

La segona meitat sí entra més en consciències sobrenaturals, immortalitat i altres apreciacions per les que, sinó estàs preparat, no cal que les llegeixis.

Doncs ara, en ple procés d’evolució i abans d’un viatge especial que faré la setmana que ve, és a dir, a punt de viure noves experiències i d’obrir-me a la vida, he fet enfadar al meu ego. Ha vist que perdia punts i s’ha volgut rebel·lar. I és que davant d’una situació nova que no saps que et portarà, la nostra reacció acostuma a ser negativa, ens fa por. Fa uns dies, quan ho preparava,  algú em va preguntar: què sents més, incertesa o felicitat?

Vaig respondre que les dues coses juntes era la conjunció perfecta i crec, realment, que així és. A mesura que anem acceptant que, per molt que fem plans i que intentem anar contra corrent, la vida ens posa al davant el que ens toca vulguem o no, som més lliures per viure les experiències de forma plena. I així anem aprenent, anem creixent i ens acostem, amb cada passa, a ser més feliços.

LEAVE A COMMENT