Records d’estiu a Sant Antoni de Calonge

M’agrada l’Eva Hache. El seu estil, els gestos, sempre m’ha agradat tot el que ha fet, em fa riure i trobo que interpreta a la perfecció els textos. En un d’aquests “Club de la comedia” que dec haver vist un milió de vegades, hi ha un dels monòlegs que parla sobre els pobles: “Todo el mundo tiene un pueblo. Los pueblitos buenos donde los niños hacíamos…” i durant uns minuts explica tots els clixés i peripècies que se suposa que fan els nens als pobles: córrer sols, experimentar amb insectes/animals, jugar amb pedres… etc.

La última vegada que el vaig sentir vaig pensar: “jo no n’he tingut, de poble”. Jo no tenia el record ni el sentiment d’haver viscut aquestes historietes, però, aquest estiu, després d’unes coses que he fet i us explicaré més endavant, vaig estar pensant en on anava jo a estiuejar.

NataliaIBIDVaig recordar que, fins a l’adolescència (època en la qual l’únic que volia era quedar-me a la ciutat), els dies més feliços de la meva vida, tots i cada un d’ells, van passar a Sant Antoni de Calonge.

Allà sí recordo anar, de molt petita, sola pel carrer, recordo passar-me estones a l’aigua jugant, bussejant, recordo  anar a buscar pizza per dinar que, com a aliment prou exòtic en aquell temps, en podia menjar un cop a la setmana de “Il Padrino” i no resistir tornar a casa sense obrir la caixa i menjar-me els petits talls quadrats de pernil dolç que hi havia per sobre. Recordo haver tingut la meva primera “colla” i sentir que em feia gran; els gelats de’n Guillermo de La Jijonenca, jo em demanava un “cono supermán” amb una bola de llimona i una de xocolata, anar en bicicleta tot el dia amunt i avall sense cap objectiu, anar a casa de les amigues sense haver quedat a veure si hi eren, sentir pel balcó com et cridaven des del carrer: “Natàliaaaaaaa” i jo sortir corrents per dir una frase que ja s’ha fet cèlebre a la meva família: “Em pentino i baixo!” amb la celeritat del que pensa que si trigues més de 2 minuts les amigues marxaran i no tornaran mai més… Dinar o sopar a casa d’uns i altres que t’acollien com si fossis filla seva…  Recordo riure, cantar, la primera vagada que vaig ballar amb un noi i sí, va ser com a les pel·lícules americanes, ell agafant-me per la cintura i jo amb els braços completament estirats creuar els dits per darrera del seu coll mentre sonava “Nothing compares to you”, recordo com una amiga es va enfadar justament per això i descobrir per primera vegada la gelosia i l’enveja; recordo quan vaig anar per primer cop “de paquet” en moto, la primera vegada que vaig provar el tabac i la cervesa… anar a la platja de nit… sortir i inventar que se m’havia parat el rellotge per tornar 10 minuts més tard a casa…

A banda de tots aquests records, que en realitat són moltíssims més, hi ha unes sensacions especials, unes sensacions que tinc gravades al cor perquè m’encantaven i només de pensar-hi les puc reviure.

M’encanta caminar descalça pel carrer. És una cosa que no podia fer mai, que si em veien els meus pares em renyaven, però sempre que podia, al tornar de la platja (no era tan rebel com per fer-ho en altres ocasions), tornava descalça. M’agradava la sensació de notar les pedretes del terra punxant-me els peus i, anys més tard, quan van asfaltar tots els carrers, m’encantava trepitjar l’asfalt calent, cremant moltes vegades, i sentir aquella escalfor al peu. A casa, al migdia, havia de tornar cap a tres quarts de tres i a aquella hora, a l’estiu, el terra cremava, hi havia un silenci absolut i la majoria de gent ja era casa per dinar. Una de les coses que em fascinava era sentir, des del carrer, els sorolls dels plats quan paraven una taula, els coberts traient-los del calaix, una televisió de fons i, per sobre de tot, tinc idealitzat el fet de sentir batre un ou. M’explico. Tots aquells sons que m’acompanyaven al migdia mentre tornava a casa, eren sons d’altres cases, d’altres famílies, que, com jo, es preparaven per dinar tots junts. El fet de sentir el soroll de la forquilla contra el plat per batre un ou des del carrer, era com si estigués veient la meva àvia preparant-me el dinar…

I així era, quan arribava a casa, la meva àvia ja ho tenia tot llest. Havia de passar per la dutxa abans de dinar sí o sí, i metre em dutxava seguia sentint sorolls per la finestra del bany, altres pisos, altres famílies, altres menjars, altres olors, tot allò feia de preludi de la gran catarsi que significava seure en aquella taula per dinar amb els meus avis i, sovint, el meu tiet. Els meus avis ho van ser tot per mi i aquestes sensacions m’acompanyaran per sempre.

Les amigues d’aquell temps també van ser molt importants per mi. Érem unesIMG_0085 quantes, però la Berta, la Magui i la Mima eren especials. Avui mateix aniria a casa seva a buscar-les com llavors, avui mateix em passaria hores muntant la paradeta i venent petxines al passeig de mar sobre una caixa de cartró, avui mateix tornaria a seure amb la Mima al sofà, per veure les notícies, i sentir com m’explicava que de gran volia ser periodista com l’ Olga Viza, m’amagaria sota les escales dels apartaments per fumar-me una cigarreta amb ella, aniria en bici al seu costat cantant cançons de Sopa de Cabra i avui mateix intento no perdre la sensació de llibertat i passió per descobrir el món que teníem llavors. Era com un reducte on podíem fer-ho tot, on no podia passar mai res dolent, un reducte que vam compartir durant més de 10 anys, cada estiu de la nostra vida.

Hi ha encara, però, unes últimes sensacions que van lligades a aquestes, les del meu amor per la música. Com a la majoria de pobles d’estiu en aquella època, a Sant Antoni de Calonge, cada setmana teníem “ballaruca”. Orquestra, envalat, a casa meva li deien “ballaruca” perquè jo hi anava, principalment, a ballar. Ballar és una activitat que sempre m’ha encantat i sentir música en directe també. Així doncs, crec recordar que els dijous a la nit, baixava a escoltar l’orquestra. De tot el que recordo que tocaven, la meva preferida era “It’s the final countdown”. Això sí era una catarsi. Si sumem com ens sentíem de lliures i grans en aquell moment, amb aquesta cançó, era realment com l’anunci “La sensación de venirse arriba”. A banda de tot això, jo estava “enamorada” del guitarrista i llavors, com comprendreu, tot té més importància. Però això de la música i els meus enamoraments musicals us ho explico perquè tot això que us acabo d’escriure m’ho ha fet recordar un grup de música fa ben poc.

NatCBFWAquest estiu vaig tenir la sort de participar al Costa Brava Fashion Weekend amb la nostra marca de moda i decoració sostenible IBID. El Costa Brava Fashion Weekend es fa a Sant Antoni de Calonge i, només per aquesta dada, ja em feia una il·lusió especial. Tornar aquí tants anys després, havent creat (o intentant crear) un blog i una marca com IBID, suposava tornar a veure a la Natàlia petita i poder-li dir: “Mira tot el que he aconseguit”. Em sentia orgullosa de mi mateixa i tenia moltes ganes de veure l’espai i conèixer la gent que ho muntava ja que havia vist que parlaven de somnis, de dreamers i, tot i que ja em semblava que la cosa anava més enllà del postureo, que se’n diu ara, volia estar-ne segura. Em feia por tornar a un lloc tan especial i trair-lo amb paraules buides de sentit.

Van ser dos dies genials. Vaig veure una organització implicada amb les idees que promovien com poques vegades he vist, més enllà de la imatge, més enllà del posat, parlaven de somnis i es van fer realitat. Tothom tenia il·lusió i es notava a l’ambient. Una estètica cuidada al detall, actuacions musicals, una passarel.la preciosa, en fi, un esdeveniment pensat amb el cor. Pensat amb el cor també va ser el tancament. Un concert de l’ Orquestra Diversiones en petit format va ser la cirereta del pastís. Allà vaig descobrir que els Diversiones són de Sant Antoni de Calonge i aquí és on es tanca el cercle.

Pels que no conegueu l’Orquesta us deixo aquí un vídeo, que he gravat jo mateixa aquest estiu, perquè veieu què vull dir. Per mi és com si em traslladés, cada vegada que els veig, als dijous de “ballaruca”, és un dèjá vu 25 anys després amb la sort, que ara, en sóc conscient.

No paro de riure, saltar, son alegria al 100% i sóc feliç de poder-los veure cada estiu i no oblidar-me mai d’aquests sentiments. Gràcies per fer el que feu, per seguir enamorant nenes (i no tant nenes!), per deixar tanta energia a l’escenari i per formar part, estigueu-ne segurs,  dels records de tanta i tanta gent que, en el futur, no podran pensar en l’estiu sense enrecordar-se de vosaltres i, per tant, de Sant Antoni de Calonge.

D’aquesta manera, aquest estiu, he descobert que jo també tenia un poble. Que és un poble meravellós que encara avui, amb tots els canvis que ha sofert, fa coses i hi passen coses meravelloses.

Aquest post va dedicat a totes les amigues d’aquell moment i, en especial, a la Mima. Sóc molt afortunada d’haver viscut les primeres experiències de la meva vida al teu costat i estic molt contenta de recordar-les així. La dedicatòria als avis no cal que la faci perquè els hi dedico cada dia que passa.

Quin és el teu poble?

20 September, 2015

LEAVE A COMMENT