Pensar sense pensar

Pensar sense pensar, fer sense fer…  Assolir un estat en el qual el teu cos actua de manera inconscient i natural sense interferències.

Quan fa uns 10 anys em van fer llegir Zen en el arte del tiro con arco em va costar bastant d’entendre.  No d’entendre a nivell general, sinó captar el que realment volia dir… De fet, ara mateix me n’adono, que vaig aprofitar ben poca cosa…

L’important, però,  és que sé perquè em va passar. Sé perquè llavors se’m feia tan estrany això de pensar sense pensar.

Arts, filosofies i pensaments orientals tenen un component profund pel qual has d’estar preparat. Descobreixen i posen en contacte punts dins de cadascú que no estem acostumats  a relacionar o a activar… seria com un procés d’innovació per a la lògica occidental… amb el petit detall que es van formular, la majoria, fa centenars o milers d’anys. 🙂

El fet de poder arribar a fer coses d’una manera tan espontània i lliure, sense deixar-nos interferir pel nostre conscient (allò que tenim dintre que constantment ens està dient com comportar-nos, com ens hem de col·locar, com hem de parlar, com ens hem de tensar!) és una tasca per la qual no ens han ensenyat. Ben al contrari, en tot el referent al cos humà, al moviment i a les emocions, a occident, a banda de néixer, alguns, amb una barra de pa sota el braç, naixem amb un manual de COM HO HEM DE FER TOT o, si més no, ens el donen de seguida!. Sempre uns patrons, uns costums, un això no, allò tampoc…  Així doncs, quan veiem que en Bruce Lee diu “Be water my friend” ens sembla una gran frase, però… sabem el que està dient?

No és una tasca impossible, una mica de lectura i sobretot pràctica i interioritzar molt a poc a poc el que et poden ensenyar la gran quantitat de disciplines que treballen en aquesta línia, pot aconseguir fàcilment que estem cada vegada més connectats amb nosaltres mateixos, amb la nostra essència com a éssers humans. Més o menys a la mateixa època que em van fer llegir el llibre, vaig descobrir dues tècniques que, pel fet de tenir creadors occidentals, poden ser una mica més properes:

La Tècnica Alexander i el Mètode Feldenkrais són dues disciplines que, tot i ser diferents, tenen un objectiu semblant: alliberar el cos de les tensions innecessàries per a les tasques del dia a dia i així aconseguir un cos, i per tant una ment, més saludable. Anar més enllà en el coneixement del cos de cadascú, escoltar-lo i permetre que sigui ell mateix, lliure, no condicionat.

Alexander
Feldenkrais

Una de les principals diferències entre totes dues disciplines, i estic simplificant moltíssim!, és el que més em fascina: la filosofia que hi ha darrera del mètode creat per Moshe Feldenkrais: El fet de tenir com a referència els moviments que fan els bebès, com reacciona el cos humà quan encara està “lliure”. Això, i la fe en que l’essència de les persones com a éssers humans primitius no està del tot perduda i que dins de nosaltres segueix havent un mamífer que sap com moure’s, com caminar, com mirar i com compartir sense que depengui de cap procés educatiu… és meravellós. Els moviments que fa el nen del vídeo són els que es practiquen el primer dia en una classe de Feldenkrais:

Feldenkrais ens descobreix el que realment som: animals intel·ligents amb una gran energia i unes possibilitats il·limitades, i ens ho demostra amb el que, teòricament, resulta més fàcil de canviar, els patrons físics i de moviment. A través de diferents exercicis fa que vagis descobrint sensacions noves i, aquestes sensacions, li fan veure al teu cos i al teu cap que és posible sentir-se diferent, i, perquè no, millor, gràcies a conèixer i canviar l’estructura corporal.

És així de simple i així de complicat a la vegada… és fer, sense fer i pensar, sense pensar.

LEAVE A COMMENT