La vida s’expressa a l’Andorra Ultra Trail Vallnord

Featured Video Play Icon

La vida és així.

Però no així com ens diuen que és, sinó així, com sentim que és.

Com? Doncs amb un constant bombardeig d’emocions i sentiments que acostumem a intentar evitar, amagar o gestionar de la manera més “políticament correcte” perquè se’ns noti el mínim possible el que estem sentint… que allò que està passant ens fa bategar el cor, que ens afecta el que veiem i que ens commou. I, sovint, anem acumulant emocions no expressades i anem vivint, sense viure de veritat.

Acostumem a fer-ho així, però, per sort, hi ha certes circumstàncies en que “ens superen” i ens costa dissimular. Sí, per sort!. Per sort perquè, tot i que també hi ha gent que té més facilitat, la majoria vivim sota una aparença impertorbable que es destapa quan… veus el naixement del teu primer fill, es casa una persona estimada, reps una notícia inesperada… o quan practiques un esport que t’acosta al límit del que creies que podries suportar.

L’esport, per mi, és el millor aliat per expressar sentiments. Vulguem o no, el fet d’esforçar-nos, d’activar l’energia de tot el  cos, d’haver d’estar connectant la ment amb una altra “cosa” que no sigui “el que he de fer” sinó el que necessito fer per: aconseguir saltar més alt, tornar aquesta pilota, nedar més ràpid o aguantar unes passes més, ens obliga a deixar estar els prejudicis i obrir-nos al que ens passa per dintre. Si prous problemes tinc per seguir-me movent, no tinc ocasió de pensar en altres coses. Ho faig, i punt. Ho sento, i punt. Ho visc, ho gaudeixo, ho transmeto, i permeto que el tsunami d’emocions se m’endugui allà on vulgui, i punt, no tinc gaires alternatives.

Aquests dies, a Andorra, he vist exactament això que us acabo d’explicar. He vist alegria, he vist pena, he vist amor, he vist ràbia, he vist dolor, he vist passió, he vist empatia i solidaritat… he vist, en definitiva, com s’expressa la vida, com ens expressem els éssers humans. Aquests dies, he tingut la sort d’anar a l’ Andorra Ultra Trail Vallnord, i m’ha fascinat.

L’Andorra Ultra Trail Vallnord és una de les proves més remarcades del calendari internacional de trail running (curses de muntanya) i destaca per la seva bellesa i tecnicitat. En aquesta vuitena edició, la competició presentava cinc proves, totes elles amb sortida i arribada a Ordino, que travessaven els pics i valls més destacats de la zona, incloent la Vall de Madriu, declarada patrimoni mundial de la UNESCO. Les categorieses eren: “Ronda dels cims” de 170km, “Mític” de 112km, “Celestrail” de 83km, “Marató dels cims” de 42,5km i “Solidaritrail” de 10km. En totes elles moltíssims participants i, en totes elles, moltíssima emoció.

Una organització impecable, un equip de voluntaris que durant 4 dies ha donat tot i més perquè la competició sigui una realitat i uns participants dignes de reconeixement, siguin de la categoria que siguin, ens han demostrat a tots que, posar-se un repte i dur-lo a terme, (encara que per causes imprevistes no es pugui acabar), és una mostra d’amor propi i voluntat de creixement magistral.

I sí, el més destacable és l’esforç, la superació, la solidaritat, la integració… però el que més us vull destacar jo, és l’amor. El que més he vist aquests últims dies és amor. Amor per tot arreu. Perquè darrera de tots aquests valors hi ha l’amor: l’amor de voluntaris com l’Albert, de 63 anys, que es passa 3 dies fent vivac al Coma Pedrosa, només per animar i guiar els corredors amb la seva gaita quan arriben al cim i, com ell, tots els nois i noies que estan als punts d’avituallament, al de sortida i arribada,  els que acompanyen als discapacitats, el personal de la Creu Roja… perquè dedicar 4 dies de la teva vida a fer possible un esdeveniment així, és un acte d’amor, un gran acte d’amor.

He vist amor en tot el personal de l’organització, he vist gent implicada treballant amb un somriure i intentant fer el millor possible la seva feina, preocupant-se perquè tot sortís bé, respectant i ajudant en tot moment quan feia falta…

He vist amor entre els participants. Aquell amor que neix del respecte, del respecte per tu mateix, pels altres i per la natura que t’envolta. Aquell amor que és sinònim d’entrega, que està disposat a donar la mà al company/a de cursa en qualsevol moment i aquell que, havent fet un esforç físic difícil d’imaginar per a la majoria de persones, el que té més present és la família i els amics. He vist com, sense importar les hores que hagis estat patint ni si et trobes millor o pitjor, en acabar, tothom buscava els seus éssers estimats. Com, tot allò que els participants havien fet, tenia sentit perquè ho podien compartir amb qui més ho desitjaven, he escoltat: “Durant la cursa he pensat molts cops en deixar-ho estar, però he acabat per elles” (les seves filles).

He vist petons, abraçades i llàgrimes que naixien del cor i, així com ho he vist jo, vull que ho veieu vosaltres, i així com he plorat jo, espero que us emocioneu també vosaltres.

Aquí teniu el vídeo sobre la meva experiència a l’Andorra Ultra Trail Vallnord.

Recomenable 100% si ets esportista i vols un gran repte, recomanable 200% si vols gaudir uns dies de la bellesa de la natura i de les emocions humanes i de pas, fer una marxa popular.

Com diu en Kenichi al final del vídeo, “Visca Andorra, sou collonuts!”

Vull agrair especialment a tot l’equip de comunicació de Lymbus el fet d’haver-me donat aquesta oportunitat i dedicar el post als companys de premsa que vaig conèixer aquests dies. Gràcies a tot@s!

LEAVE A COMMENT