La Nuska és una molt bona mestra

Sortir a passejar amb els meus dos peluts sempre m’ensenya coses. No és pas un tòpic això que els nens i els animals viuen sempre en present i, com que no tinc nens, us explico la meva experiència, en present, amb els meus dos gossos.

Independentment d’on anem, perquè sovint repetim les mateixes rutines i anem a passejar pels mateixos llocs, cada dia ho fem de forma diferent. Cada dia el meu estat d’ànim és diferent i el seu, tot i que són més estables, també. Ens agrada molt anar a la muntanya. Vivim en una zona on, per sort, tenim platja, muntanya i camins llargs de terra. Anem alternant les nostres sortides, però, on estem més tranquils, perquè estem més sols, és a la muntanya. És una serralada litoral, per tant, molt alta muntanya no és, però ja ens fa el fet.

Tinc dos gossos, la Nuska, un golden retriever que aquest any tindré la sort de fer-ne 10 al seu costat, i en Coco, una barreja de pastor belga que vam trobar abandonat ara fa dos anys i mig. Per explicar-vos les peculiaritats de cada un d’ells necessitaria un post per cada tema, així que, avui, només em centraré en el que m’han fet descobrir.

NatNusFa uns quants mesos que estic intentant posar en pràctica el fet de centrar-me en el moment, de viure l’instant plenament, amb tots els sentits, i no pensar constantment en què he fet abans o què faré després… i no em resulta gens fàcil. Tinc l’hàbit de desviar la ment del moment present molt més assumit del que creia, però, tot i així, crec que puc dir que progresso adequadament. Alguns dels moments en que em resulta més fàcil posar-ho en pràctica és quan passejo amb els meus gossos per la muntanya. M’encanta caminar, m’agrada moltíssim estar envoltada de natura i mentre anem passant per caminets, veiem arbres, plantes i més caminets, he aconseguit focalitzar els meus sentits per gaudir de totes les sensacions que això em transmet i cada vegada ho faig millor. És cert que sovint anem per les mateixes rutes, però, així com abans m’obligava a fer una distància determinada o abans de començar a caminar ja em posava un objectiu: “has d’arribar fins allà” i, encara que no em vingués de gust, m’obligava a fer-la mentre el meu cap m’anava dient: “uf quin pal, no m’està agradant gens això”, ara improviso. Començo sense saber ni on arribarem, ni quan pararem, ni si ens desviarem per aquí o per allà i deixo que, segons el nostre estat d’ànim o els suggeriments que ells em fan, decidim una cosa o una altra.

Sí, ells em fan suggeriments. La Nuska sobretot. Com us he dit, ens coneixem des que ella tenia un mes i mig i, quan ens mirem, segons quina sigui la situació, ens entenem de seguida. Quan vaig començar a córrer, sí, a fer running, a ella li va agradar molt, i quan al principi alternava estones caminant i estones corrent, quan caminava em mirava mig somrient (amb la seva cara tan preciosa i característica) i mirava endavant… i em tornava a mirar, tornava a somriure i tornava a mirar endavant… sentia com si m’estigués dient: ”va, tornem a córrer que és molt divertit”. Encara ho fa. Últimament, com us dic que estic oberta a la improvisació, estic detectant altres moments en els que em suggereix coses a fer, anar per un carrer o per un altre, no parar-nos i seguir una mica més, jugar amb la pilota…

Avui ha plogut tot el dia i, una estona de treva que hem tingut al migdia, l’hemCoco2 aprofitat per sortir a fer una volta. Avui els he portat a un bosquet que hi ha en un petit turó vora el mar, on anàvem quan en Coco era petit. Hem fet una estona de volta i he decidit pujar fins a la part més alta a veure si es veia l’arc de Sant Martí. En aquesta part alta hi ha un mirador construït per l’home amb unes escales de cargol que et pugen a la plataforma superior, des de la qual tens una perspectiva realment maca. Alguna vegada hi havíem pujat, però, si teniu gos sabreu, que escales metàl·liques i animals no acostuma a ser una bona combinació, així doncs, avui no hi pensava pas pujar ja que, des de la placeta que queda a sota, es veu tot igual de bé. Hem arribat allà i com que anaven deslligats cadascú ha començat a fer el que volia, en Coco bevia aigua d’un bassal acabat de fer, jo mirava en totes direccions intentant buscar l’arc de Sant Martí i la Nuska ha anat directa a la base de les escales… A fet tota la volta, com buscant l’entrada per pujar (cosa que m’ha estranyat i per això la mirava) i quan l’ha trobat s’ha parat i m’ha mirat.

M’ha mirat com abans us he descrit. La boca mig oberta, somrient, els ulls il·luminats i tot el cos amb un punt de tensió indicant que volia fer alguna cosa. Jo, com totes les persones que tenim gos, li he parlat dient –li: “què vols amor?, vols pujar?” i la seva resposta ha estat clarament: “Sí”. Llavors li he dit: ”Vinga va doncs, amunt!” i ha començat a pujar les escales ben contenta. En Coco, en veure-la, òbviament ha corregut rere seu i la última, jo.

NuskaQuan hem arribat a dalt jo seguia buscant l’arc de Sant Martí i ella estava simplement allà, mirant, ensumant i llavors m’ha mirat, de nou somrient, i el que m’ha transmès ha estat això:

“Què bé s’està aquí dalt, fa més aire, arriben olors de tot arreu, es nota l’energia de l’ambient, mira que bonic és tot això amb aquesta llum (sé que no apreciava especialment el paisatge ella, però tot i així, ho semblava) No pensaves pujar perquè creus que des de baix es veu igual… però mira com no, i no, no hi ha cap arc de Sant Martí, però tampoc cal, què bonic és estar aquí dalt ara mateix.”

I sens dubte ho ha estat, gràcies preciosa per descobrir-me coses cada dia.

LEAVE A COMMENT