La Mercè Roura, la seva imprudència i el seu nou llibre

La Mercè Roura és una dona valenta.

De fet, totes les dones ho som.

Totes les persones, homes i dones, ho som.

Us poso aquesta imatge del perfil de facebook del desaparegut Wayne Dyer quewayne dyer he llegit just avui i m’ha semblat molt encertada.

La veritat és que cada dia té mèrit tot el que fem. Encara que no lluitem per sortir de la nostra zona de confort, encara que ens deixem dur per al rutina, que no tinguem ganes ni forces per canviar res del que ens envolta… tenim mèrit. Tenim força, tenim una energia il·limitada, sabem dins nostre que podem aconseguir el que vulguem i, ho fem o no, sigui o no el nostre moment de canvi, hem de valorar cada dia que passa. Hem de valorar la vida que tenim i tot el que som capaços de fer.

Tenim tendència a comparar-nos amb els altres i és en aquest punt on comencem a dir “jo no seria capaç”, “mira aquest@ quantes coses fa”, etc, etc i ens comencem a menystenir. Som vàlids per totes les capacitats que tenim, les desenvolupem al màxim o no, així que “Just do” i aprecia el que ja estàs fent, la resta vindrà sol. Hem de ser els nostres màxims admiradors, sinó, qui ho serà?

Doncs sí, la Mercè Roura és una dona valenta, com tots nosaltres, i ella, a més, fa uns anys que escriu i obre el seu cor a tothom que la vulgui llegir. Com a la majoria de fonts d’inspiració la vaig conèixer per les xarxes socials i només llegir-la una vegada, ja em va enamorar. M’agrada el seu estil clar, directe, sincer. M’agrada sentir que m’està parlant a mi, quan en realitat està parlant d’ella, m’agrada com em fa sentir després d’acabar un post seu, m’agrada les coses sobre les que em fa reflexionar… li he dit moltes vegades i li repetiria, m’agrades molt Mercè. He escrit diversos posts a partir d’altres de seus, com MercèRourayIBeliveinDreamsper exemple Viu aquí i ara: menja, resa, estima,  i a partir de cada altre article que llegeixo de nou se me n’acudiria un altre…

El passat mes de gener va presentar a la Casa del Llibre de Barcelona el seu primer llibre, “Amo la imprudencia de mis palabras” i moltíssims amics i amigues hi van voler ser per acompanyar-la en aquest acte tan bonic. Va ser una presentació molt activa, amb preguntes, amb reflexions, amb agraïments i amb la projecció d’un vídeo que us volia posar perquè em va agradar molt i trobo que està molt bé per a reflexionar.

A partir d’una història que explica en Mario Alonso Puig sobre un sistema, molt cruel i del que estic totalment en contra, per caçar micos a Àsia, es reflexiona i es fa un paral·lelisme sobre com els humans depenem de les nostres pors.

Tots tenim “bananes” a les quals ens aferrem com si ens anés la vida, i, la veritat, és la que la vida comença a partir del moment que som capaços de deixar-les anar, a partir del moment que no les necessitem per anar endavant, que som capaços que tenir la força i la confiança en nosaltres mateixos com per dir “ho faig i ja veurem”, a partir del moment en que…  just do.

No us parlaré molt més d’ella perquè vull que la llegiu. Vull que entreu al seu blog La rebelión de las palabras i llegiu un sol del seus posts i, llavors, sabreu de què us estic parlant. Gràcies per inspirar-nos cada dia i per ser tan valenta d’obrir el teu cor a tothom. També la podeu seguir a facebook i a twitter.

15 February, 2016

LEAVE A COMMENT