Escoltar en Sergi Torres sí és interessant

“Observa las olas del océano. Cuanto más alto sube la ola, más profunda es la caída que sigue. En un momento dado eres la ola: al momento siguiente eres el vacío que le sigue. Disfruta de ambos; no te hagas adicto a ninguno de los dos. No digas “Me gustaría estar siempre en la cumbre”; no es posible. Observa simplemente los hechos, no es posible. Nunca ha ocurrido y nunca sucederá. Simplemente es imposible, no está en la naturaleza de las cosas. Entonces, ¿qué hacer?. Disfruta de las cumbres mientas duren, y luego disfruta de los valles cuando vengan. ¿Qué hay de malo en los valles?, ¿Qué hay de malo en estar abajo? Es una relajación. Una cumbre es una excitación y nadie puede existir constantemente en una excitación”.

OSHO, Returning to the Source, cap. 4

Sí, no és un escrit fàcil d’acceptar.

De la mateixa manera que no són fàcils d’acceptar el moments vall, no acceptem que ens diguin que els intentem gestionar d’una altra forma que no sigui amb el drama al qual ens hem acostumat.

Però sí és cert, que, provablement cansat/da de drames, i de sentir com es SergiTorresalTeatreReginasucceeixen un rere a l’altre, un dia comences a plantejar-te coses, idees, pensaments…  fins i tot la teva pròpia visió del que se suposa que és la vida. I aquest dia, o un cop ja has començat el camí, coneixes en Sergi Torres. Veus un vídeo seu al facebook perquè una altra persona l’ha compartit, entres al seu canal de Youtube, el vas a veure al Teatre Regina a una de les seves xerrades mensuals… i acaba de soterrar tots els dubtes que tenies. Els dubtes sobre tu mateix/a, sobre l’amor, sobre la vida, sobre l’ego, sobre aquesta incansable veu que sentim cada dia dins nostre recriminant-nos el que fem malament, el que mengem de més, el poc cas que ens fan…

Així doncs, si encara estàs en “fase drama” i t’agrada plorar davant del mirall, com feia jo, literalment, quan era petita, potser no és aquest el teu post, o potser sí, i espero sigui el catalitzador perquè hi deixis d’estar. En tot cas, en Sergi és el que comunica, i no dic “intenta”, perquè ell no intenta fer res, ell comunica com viu les coses i si tu en pots treure alguna cosa de profit, fantàstic.

Anant per parts, el primer que us voldria dir d’ell és que té un llibre que us recomano molt, “Saltar al vacío”, on ell mateix destaca “Se trata de ser honestos, no de ser “espirituales”” i on ens fa reflexionar sobre la vida i l’experiència del que vol dir ser un ésser humà. En Sergi també col·labora amb el programa “L’ofici de viure” de Catalunya Ràdio, el podeu veure un cop al mes al Teatre Regina en aquestes xerrades que abans us explicava on, de forma distesa i interactuant amb tothom que vulgui, ens mostra, de manera sovint divertida, els mecanismes que cada persona fem servir per no viure en el present.

I per últim, i perquè el pugueu començar a descobrir ara mateix, està el seu canal a Youtube. Allà trobeu la majoria de les trobades al teatre i altres trobades que fa quan viatja pel món.

Feu-hi un cop d’ull.

El vídeo que us poso aquí no és del seu canal, però crec que és molt encertat, ja que és un mix de diferents reflexions que, amb uns minuts que hi dediqueu, de seguida entendreu de què us estic parlant. És fantàstic del minut 1:30 al 7:30.

Aquestes reflexions formen part de la pel·lícula que també va fer i que podeu veure al seu propi web, també us la recomano.

“Puede que te sientas bastante removido ahora mismo, como si la tierra estuviera moviéndose bajo tus pies. Tu sentido de seguridad está siendo desafiado, y la tendencia natural consiste en tratar de aferrarte a lo que puedas. Pero este terremoto interior es necesario y tremendamente importante. Si lo permites, surgirás de las ruinas más fuerte y más disponible para nuevas experiencias.”

OSHO

Els textos del mestre OSHO els poso últimament per tot arreu perquè m’estan fent molt de servei i crec, que amb el que us estic explicant avui, hi queden molt bé. Aquest text, que ens parla de les runes, em serveix per recordar-vos que al post “Viu aquí i ara: menja, resa, estima” hi  trobeu un clip de la pel.lícula que es meravellós al respecte de resurgir de les cendres.

No puc explicar-vos gaire cosa més d’en Sergi Torres, perquè de fet, l’experiència de cadascú amb ell és única i molt personal, així que prefereixo haver-vos posat aquí com el podeu trobar i que vosaltres feu la resta.

Jo us diria que sentir-lo m’obra el cor. M’obra el cap, me’l desmonta, em treu tot el que hi ha dintre i, com si fos un huracà, després queda tot arrassat i només sento una sensació de calma, de pau i de felicitat. De felicitat d’aquesta que prové de la tranquil.litat interior, d’aquesta felicitat que no pots esborrar el somriure tonto de la cara, d’aquesta que notes un gran somriure al cor. Escoltar-lo m’ha fet sentir viva i m’ha fet reconèixer que sóc molt més del que creia i sí, potser com diu, ell no ha fet res, perquè tot això ho he fet jo sola perquè ja era capaç de fer-ho abans d’haver-lo conegut, però, si escoltar-lo m’ha fet veure-ho més clar, el mèrit és seu, no? “Interesaaaante, ¿me acompañan?”.

LEAVE A COMMENT