Empatia

Primer el que és important. No podem començar a parlar d’un concepte sense saber exactament què vol dir. I si ens van ensenyar què vol dir cerca y lejos, hi confiarem per seguir aprenent, fes clic al vídeo abans de seguir llegint, si us plau ->

You get it?

Sempre m’ha fascinat escoltar a algú que, quan t’explica una anècdota/història, et sap transmetre com ho vivia i posa èmfasi en recordar els sentiments de cada moment. És com escoltar un conte… real. Hi ha persones que ho fan amb més o menys gràcia/interès però això ja depèn de quant de sí mateixos vulguin mostrar…

En tot cas, el que és segur, és que tu ets allà escoltant i la cara i les expressions et van canviant en funció del relat. Pots riure o emocionar-te amb l’altre només d’escoltar-lo. El teatre, el cinema, un documental, els esports… alguna cosa ens passa que fa que puguem experimentar sensacions sense ser nosaltres els protagonistes directes.

Què és doncs això que ens passa? La resposta la trobem al cervell. En aquest vídeo del Dr. Dan Siegel , n’hi ha uns quants més força interessants,  How understanding the brain can empower our lives s’apunten les primeres pinzellades al tema: “mirror neurons are the gateway to compassion and the gateway to empathy”.

Així doncs les neurones mirall ens ajuden a relacionar-nos, ens ajuden a aprendre quan som petits, a sentir, a estimar, a tenir compassió, a sentir dins nostre el que viu un altre i, per tant, a experimentar allò de “no estàs sol”.

Potser quan t’ho diu algú, segons en quina circumstància, no t’ho acabes de creure, però, al cap i a la fi, tothom passa per coses semblants a la vida dins el cercle familiar i d’amics que ens envolta.

Llavors, no estaria bé posar-se de tant en tant en el lloc de l’altre i intentar entendre millor perquè fa/diu/pensa el que fa/diu/pensa? Tots tenim motius, sempre hi ha un perquè, només cal tenir ganes de trobar-lo i ara que ja sabem que tenim unes neurones dedicades només a aquesta tasca, no tenim excusa! 🙂

El descobridor d’aquestes neurones va ser l’italià Giacomo Rizzolatti, que, tot observant el comportament d’uns simis, va poder fer l’estudi exitós que, anys després, ha aconseguit tenir implicacions tant diverses com en la recerca de l’autisme i infarts cerebrals o, dins el camp de la sociologia, la relació estreta dels éssers humans entre sí. Deixarem que ens ho expliqui ell mateix, que, tot i fer-ho en italià, s’entén prou bé.

Hi ha un aspecte important a l’hora de ser empàtic: has d’estar disposat a despullar una part de tu mateix, deixar-te veure. I això requereix un pas previ: acceptar que els demés vegin les nostres emocions…

És imposible ser empàtic si no vols que els altres et vegin tal i com et sents! Ja ho hem comentat en anteriors posts, però realment amagar-se no serveix de gaire cosa, fer veure el que no ets només crea una paret que després has de mantenir. Som animals socials, el nostre instint és compartir sentiments, estar a prop dels altres, viure junts i créixer… ser empàtics és dins el nostre ADNYou are not alone, I am here with you, though you’re far away, I am here to stay.

Al cap i a la fi, l’important és que siguem conscients que som iguals, i que, si volem, podem sentir-nos molt més a prop, només hem de voler-ho fer i arriscar-nos a sentir i a compartir sentiments.

Acabem amb aquesta bonica cançó i us animem a posar-ho en pràctica.

LEAVE A COMMENT