Córrer, tennis, nedar… viure

L’esport ens ensenya COM hem de viure com cap altra activitat que existeixi. Tothom que ha practicat un esport i s’ha hagut d’entrenar, no cal que sigui a nivell professional, ha viscut què vol dir esforç , tenacitat, sacrifici i un munt de sensacions més que són totalment extrapolables al dia a dia. De fet, és bastant curiós, perquè sovint som capaços de posar en pràctica aquestes qualitats en els esports  i, en canvi, som absolutament inútils quan ho hem de fer amb els nostres sentiments o activitats diàries.

 

El primer exemple que vull posar és el vídeo d’un atleta dels Jocs Olímpics de Barcelona’92. El que fa que aquest home, tot i patir una lesió a l’isquiotibial, vulgui acabar la cursa, és, entre moltes altres coses, la seva tenacitat.

Tant se val els obstacles que et trobis pel camí, si portes temps preparant-te per fer alguna cosa, l’has de fer. Un examen, una entrevista de treball, portar endavant una idea, parlar amb (parella, amics, fills) sobre alguna cosa important… Potser no tot surti com havies pensat i potser  les conseqüències no siguin agradables, però si t’has proposat fer-ho, fes-ho, acaba-ho, arriba fins el final. L’únic que és  segur que aconseguiràs és satisfacció amb tu mateix, satisfacció per tenir un objectiu i fer l’impossible per arribar-hi. I això, ja és un èxit.

La vida és com… sí, una capsa de bombons, però també, perquè no, com un partit de tennis. Qui ha jugat a tennis sap que, a banda dels entrenaments, el realment important és com jugues el partit. Com estàs mentalment de preparat per no enfonsar-te quan el teu contrincant et va tornant, un rere l’altre, tots els cops Pete Samprasque li envies. Fins i tot els més difícils, sempre hi ha algú que te’ls torna. Llavors, quan creus que has donat tot el que tenies, portes hores jugant deixant-te la pell, i sents que has arribat al teu límit, és quan encara pots treure forces d’on no sabies que en tenies i continuar amb l’objectiu de guanyar el partit. Això, ni més ni menys, és el que va fer el 1996 en Pete Sampras per guanyar l’Àlex Corretja

Per primera vegada vèiem com un esportista esbufegava, li costava aguantar-se de peu, vomitava! i seguia jugant… Va ser un shock. Recordo  que mai havíem vist res semblant… ara vomiten en Justin Bieber i la Lady Gaga, però abans, ningú vomitava davant de les càmeres i continuava com si res! Hi ha hagut  molts partits de tennis intensos i emocionants, potser fins i tot més que aquest, però veure com literalment en Sampras s’arrossega per la pista i acaba guanyant… és fort. I és que es tracta d’això, de tenir clar on vols arribar i que res i, sobretot,  ningú que se’t posi al davant, pugui fer-te dubtar o abandonar. Això ens passa amb els somnis, amb les idees, amb aquesta recerca constant de la felicitat que tenim com a partida permanent dins nostre… Sempre hi ha la por, la manca de seguretat, la “i sinó surt bé?” que estan allà al davant preparades per tornar contra les nostres il.lusions un smash a la línia de fons o una deixada ben curta just tocant la xarxa… tot per desanimar-nos, per no deixar-nos seguir endavant.

Tota la tenacitat, tota la confiança i tota la capacitat de sacrifici no són res sense l’entrenament. Entrenar-se vol dir mantenir uns hàbits, seguir unes rutines, marcar-se unes pautes que ens ajuden a aconseguir allò que volem.

Un llibre excepcional en aquest sentit és El poder de los hábitos de Charles Duhigg que, entre d’altres, explica com es preparava física i mentalment el següent personatge que volia comentar: Michael Phelps. Val molt la pena escoltar un esportista  tan excepcional com ell, com es considera “una persona normal que té una passió, una meta i que treballa per aconseguir-la”. Així doncs, el que fa en Phelps, no té tant de secret 😉 és qüestió d’entrenar-se!

Al final del vídeo explica que el seu esportista de referència és Michael Jordan. Jordan és una icona mundial que representa els valors de l’esport, dins l’esport i a la vida, com cap altre atleta fins ara.

A aquest post li faltava una BSO. I és que no existeix esport sense música i, tot i que ja en farem un altre parlant de música motivadora, aquest necessita una d’inspiradora i, una de les millors, és per a mi “I believe I can fly” que, a més, en aquest cas, va amb videoclip de les millors jugades d’en MJ.

I believe I can fly, I believe I can touch the sky.

PD: em deixo un munt d’esportistes que són un veritable model a seguir, però entre tots, un dels més grans que ens ho demostra cada dia és en Carles Puyol, li dediquem el post.

LEAVE A COMMENT