Crònica del viatje a Califòrnia

Hi ha coses a la vida que has de fer.

Un dia la idea comença a germinar dins teu cap, a vegades com un petit repte, com un somni llunyà, com una bogeria… però apareix. Aquí està i aquí es quedarà fins que ho facis realitat. El podràs anar tapant sota “necessito molts diners”, “ara no és el moment”, “no tinc amb qui fer-ho”, “més endavant ja veurem” i tota la llista de excuses que hem après a posar a les nostres passions… però aquí es quedarà. Que floreixi o es podreixi, depèn només de nosaltres mateixos. Depèn de com tinguis d’arrelats els teus hàbits, de com de fort que cridi la teva ànima perquè et moguis… i del que hagis après a dubtar dels teus pensaments i les teves pors perquè ho duguis a terme o no, però, de nou, aquí serà…

A la meva vida, sens dubte, hi haurà un abans i un després d’AQUEST viatge. AQUEST viatge, és el que he fet aquest passat mes d’agost de 2016, a Califòrnia, jo sola.

Abans, perquè sempre havia volgut anar a Los Angeles. No sé realment com explicar-ho, però hi havia alguna cosa que em deia que havia d’anar, que aquest lloc i jo estàvem connectats d’alguna manera… I després … després, per tot el que veureu a continuació.

Hi ha moltes experiències, historietes i vídeos, que m’ha estat impossible incloure en aquests tres capítols de resum del viatge, però tots els podria resumir en la següent reflexió:

“Obre’t, fes-, entrega’t al món. Entrega’t a la vida i a les persones que trobes pel camí amb el cor obert i deixa que la teva intuïció et guiï. Res no pot sortir malament si et relaciones amb els altres des del cor, perquè sí, de tot se n’aprèn, però sobretot, quant comences a veure com els altres s’obren també a tu, t’envaeix una sensació tan extremadament forta d’amor i d’energia positiva, que es va a sobreposant a tot el que vius a partir d’aquell moment. Descobriràs una forma més profunda, intensa i real de comunicar-te amb els éssers vius d’aquest planeta com mai haguéssis imaginat, i això, és el que a partir de llavors, podràs dir que és la teva VIDA. “

Així m’ha passat a mi, així ho he viscut i així m’encanta explicar-vos-ho.

No puc dedicar el post a ningú en concret perquè tots i totes els que, d’una manera o altra, heu format part d’aquesta experiència, teniu el vostre paper i, de tots i cadascú de vosaltres, he après molt, així que només us puc donar les GRÀCIES per ajudar-me a créixer i a seguir difonent l’amor, GRÀCIES.

Vídeo 1

Vídeo 2

Vídeo 3

Escoltar en Sergi Torres sí és interessant

“Observa las olas del océano. Cuanto más alto sube la ola, más profunda es la caída que sigue. En un momento dado eres la ola: al momento siguiente eres el vacío que le sigue. Disfruta de ambos; no te hagas adicto a ninguno de los dos. No digas “Me gustaría estar siempre en la cumbre”; no es posible. Observa simplemente los hechos, no es posible. Nunca ha ocurrido y nunca sucederá. Simplemente es imposible, no está en la naturaleza de las cosas. Entonces, ¿qué hacer?. Disfruta de las cumbres mientas duren, y luego disfruta de los valles cuando vengan. ¿Qué hay de malo en los valles?, ¿Qué hay de malo en estar abajo? Es una relajación. Una cumbre es una excitación y nadie puede existir constantemente en una excitación”.

OSHO, Returning to the Source, cap. 4

Sí, no és un escrit fàcil d’acceptar.

De la mateixa manera que no són fàcils d’acceptar el moments vall, no acceptem que ens diguin que els intentem gestionar d’una altra forma que no sigui amb el drama al qual ens hem acostumat.

Però sí és cert, que, provablement cansat/da de drames, i de sentir com es succeeixen un rere a l’altre, un dia comences a plantejar-te coses, idees, pensaments…  fins i tot la teva pròpia visió del que se suposa que és la vida. I aquest dia, o un cop ja has començat el camí, coneixes en Sergi Torres. Veus un vídeo seu al facebook perquè una altra persona l’ha compartit, entres al seu canal de Youtube, el vas a veure al Teatre Regina a una de les seves xerrades mensuals… i acaba de soterrar tots els dubtes que tenies. Els dubtes sobre tu mateix/a, sobre l’amor, sobre la vida, sobre l’ego, sobre aquesta incansable veu que sentim cada dia dins nostre recriminant-nos el que fem malament, el que mengem de més, el poc cas que ens fan…

Així doncs, si encara estàs en “fase drama” i t’agrada plorar davant del mirall, com feia jo, literalment, quan era petita, potser no és aquest el teu post, o potser sí, i espero sigui el catalitzador perquè hi deixis d’estar. En tot cas, en Sergi és el que comunica, i no dic “intenta”, perquè ell no intenta fer res, ell comunica com viu les coses i si tu en pots treure alguna cosa de profit, fantàstic.

Anant per parts, el primer que us voldria dir d’ell és que té un llibre que us recomano molt, “Saltar al vacío”, on ell mateix destaca “Se trata de ser honestos, no de ser “espirituales”” i on ens fa reflexionar sobre la vida i l’experiència del que vol dir ser un ésser humà. En Sergi també col·labora amb el programa “L’ofici de viure” de Catalunya Ràdio, el podeu veure un cop al mes al Teatre Regina en aquestes xerrades que abans us explicava on, de forma distesa i interactuant amb tothom que vulgui, ens mostra, de manera sovint divertida, els mecanismes que cada persona fem servir per no viure en el present.

I per últim, i perquè el pugueu començar a descobrir ara mateix, està el seu canal a Youtube. Allà trobeu la majoria de les trobades al teatre i altres trobades que fa quan viatja pel món.

Feu-hi un cop d’ull.

“Puede que te sientas bastante removido ahora mismo, como si la tierra estuviera moviéndose bajo tus pies. Tu sentido de seguridad está siendo desafiado, y la tendencia natural consiste en tratar de aferrarte a lo que puedas. Pero este terremoto interior es necesario y tremendamente importante. Si lo permites, surgirás de las ruinas más fuerte y más disponible para nuevas experiencias.”

OSHO

Els textos del mestre OSHO els poso últimament per tot arreu perquè m’estan fent molt de servei i crec, que amb el que us estic explicant avui, hi queden molt bé. Aquest text, que ens parla de les runes, em serveix per recordar-vos que al post “Viu aquí i ara: menja, resa, estima” hi  trobeu un clip de la pel.lícula que es meravellós al respecte de resurgir de les cendres.

No puc explicar-vos gaire cosa més d’en Sergi Torres, perquè de fet, l’experiència de cadascú amb ell és única i molt personal, així que prefereixo haver-vos posat aquí com el podeu trobar i que vosaltres feu la resta.

Jo us diria que sentir-lo m’obra el cor. M’obra el cap, me’l desmonta, em treu tot el que hi ha dintre i, com si fos un huracà, després queda tot arrassat i només sento una sensació de calma, de pau i de felicitat. De felicitat d’aquesta que prové de la tranquil.litat interior, d’aquesta felicitat que no pots esborrar el somriure tonto de la cara, d’aquesta que notes un gran somriure al cor. Escoltar-lo m’ha fet sentir viva i m’ha fet reconèixer que sóc molt més del que creia i sí, potser com diu, ell no ha fet res, perquè tot això ho he fet jo sola perquè ja era capaç de fer-ho abans d’haver-lo conegut, però, si escoltar-lo m’ha fet veure-ho més clar, el mèrit és seu, no? “Interesaaaante, ¿me acompañan?”.

La Mercè Roura, la seva imprudència i el seu nou llibre

La Mercè Roura és una dona valenta.

De fet, totes les dones ho som.

Totes les persones, homes i dones, ho som.

Us poso aquesta imatge del perfil de facebook del desaparegut Wayne Dyer que he llegit just avui i m’ha semblat molt encertada.

La veritat és que cada dia té mèrit tot el que fem. Encara que no lluitem per sortir de la nostra zona de confort, encara que ens deixem dur per al rutina, que no tinguem ganes ni forces per canviar res del que ens envolta… tenim mèrit. Tenim força, tenim una energia il·limitada, sabem dins nostre que podem aconseguir el que vulguem i, ho fem o no, sigui o no el nostre moment de canvi, hem de valorar cada dia que passa. Hem de valorar la vida que tenim i tot el que som capaços de fer.

Tenim tendència a comparar-nos amb els altres i és en aquest punt on comencem a dir “jo no seria capaç”, “mira aquest@ quantes coses fa”, etc, etc i ens comencem a menystenir. Som vàlids per totes les capacitats que tenim, les desenvolupem al màxim o no, així que “Just do” i aprecia el que ja estàs fent, la resta vindrà sol. Hem de ser els nostres màxims admiradors, sinó, qui ho serà?

Doncs sí, la Mercè Roura és una dona valenta, com tots nosaltres, i ella, a més, fa uns anys que escriu i obre el seu cor a tothom que la vulgui llegir. Com a la majoria de fonts d’inspiració la vaig conèixer per les xarxes socials i només llegir-la una vegada, ja em va enamorar. M’agrada el seu estil clar, directe, sincer. M’agrada sentir que m’està parlant a mi, quan en realitat està parlant d’ella, m’agrada com em fa sentir després d’acabar un post seu, m’agrada les coses sobre les que em fa reflexionar… li he dit moltes vegades i li repetiria, m’agrades molt Mercè. He escrit diversos posts a partir d’altres de seus, com per exemple Viure aquí i ara: menja, resa, estima,  i a partir de cada altre article que llegeixo de nou se me n’acudiria un altre…

El passat mes de gener va presentar a la Casa del Llibre de Barcelona el seu primer llibre, “Amo la imprudencia de mis palabras” i moltíssims amics i amigues hi van voler ser per acompanyar-la en aquest acte tan bonic. Va ser una presentació molt activa, amb preguntes, amb reflexions, amb agraïments i amb la projecció d’un vídeo que us volia posar perquè em va agradar molt i trobo que està molt bé per a reflexionar.

A partir d’una història que explica en Mario Alonso Puig sobre un sistema, molt cruel i del que estic totalment en contra, per caçar micos a Àsia, es reflexiona i es fa un paral·lelisme sobre com els humans depenem de les nostres pors.

Tots tenim “bananes” a les quals ens aferrem com si ens anés la vida, i, la veritat, és la que la vida comença a partir del moment que som capaços de deixar-les anar, a partir del moment que no les necessitem per anar endavant, que som capaços que tenir la força i la confiança en nosaltres mateixos com per dir “ho faig i ja veurem”, a partir del moment en que…  just do.

No us parlaré molt més d’ella perquè vull que la llegiu. Vull que entreu al seu blog La rebelión de las palabras i llegiu un sol del seus posts i, llavors, sabreu de què us estic parlant. Gràcies per inspirar-nos cada dia i per ser tan valenta d’obrir el teu cor a tothom. També la podeu seguir a facebook i a twitter.