La vida s’expressa a l’Andorra Ultra Trail Vallnord

La vida és així.

Però no així com ens diuen que és, sinó així, com sentim que és.

Com? Doncs amb un constant bombardeig d’emocions i sentiments que acostumem a intentar evitar, amagar o gestionar de la manera més “políticament correcte” perquè se’ns noti el mínim possible el que estem sentint… que allò que està passant ens fa bategar el cor, que ens afecta el que veiem i que ens commou. I, sovint, anem acumulant emocions no expressades i anem vivint, sense viure de veritat.

Acostumem a fer-ho així, però, per sort, hi ha certes circumstàncies en que “ens superen” i ens costa dissimular. Sí, per sort!. Per sort perquè, tot i que també hi ha gent que té més facilitat, la majoria vivim sota una aparença impertorbable que es destapa quan… veus el naixement del teu primer fill, es casa una persona estimada, reps una notícia inesperada… o quan practiques un esport que t’acosta al límit del que creies que podries suportar.

L’esport, per mi, és el millor aliat per expressar sentiments. Vulguem o no, el fet d’esforçar-nos, d’activar l’energia de tot el  cos, d’haver d’estar connectant la ment amb una altra “cosa” que no sigui “el que he de fer” sinó el que necessito fer per: aconseguir saltar més alt, tornar aquesta pilota, nedar més ràpid o aguantar unes passes més, ens obliga a deixar estar els prejudicis i obrir-nos al que ens passa per dintre. Si prous problemes tinc per seguir-me movent, no tinc ocasió de pensar en altres coses. Ho faig, i punt. Ho sento, i punt. Ho visc, ho gaudeixo, ho transmeto, i permeto que el tsunami d’emocions se m’endugui allà on vulgui, i punt, no tinc gaires alternatives.

Aquests dies, a Andorra, he vist exactament això que us acabo d’explicar. He vist alegria, he vist pena, he vist amor, he vist ràbia, he vist dolor, he vist passió, he vist empatia i solidaritat… he vist, en definitiva, com s’expressa la vida, com ens expressem els éssers humans. Aquests dies, he tingut la sort d’anar a l’ Andorra Ultra Trail Vallnord, i m’ha fascinat.

L’Andorra Ultra Trail Vallnord és una de les proves més remarcades del calendari internacional de trail running (curses de muntanya) i destaca per la seva bellesa i tecnicitat. En aquesta vuitena edició, la competició presentava cinc proves, totes elles amb sortida i arribada a Ordino, que travessaven els pics i valls més destacats de la zona, incloent la Vall de Madriu, declarada patrimoni mundial de la UNESCO. Les categorieses eren: “Ronda dels cims” de 170km, “Mític” de 112km, “Celestrail” de 83km, “Marató dels cims” de 42,5km i “Solidaritrail” de 10km. En totes elles moltíssims participants i, en totes elles, moltíssima emoció.

Una organització impecable, un equip de voluntaris que durant 4 dies ha donat tot i més perquè la competició sigui una realitat i uns participants dignes de reconeixement, siguin de la categoria que siguin, ens han demostrat a tots que, posar-se un repte i dur-lo a terme, (encara que per causes imprevistes no es pugui acabar), és una mostra d’amor propi i voluntat de creixement magistral.

I sí, el més destacable és l’esforç, la superació, la solidaritat, la integració… però el que més us vull destacar jo, és l’amor. El que més he vist aquests últims dies és amor. Amor per tot arreu. Perquè darrera de tots aquests valors hi ha l’amor: l’amor de voluntaris com l’Albert, de 63 anys, que es passa 3 dies fent vivac al Coma Pedrosa, només per animar i guiar els corredors amb la seva gaita quan arriben al cim i, com ell, tots els nois i noies que estan als punts d’avituallament, al de sortida i arribada,  els que acompanyen als discapacitats, el personal de la Creu Roja… perquè dedicar 4 dies de la teva vida a fer possible un esdeveniment així, és un acte d’amor, un gran acte d’amor.

He vist amor en tot el personal de l’organització, he vist gent implicada treballant amb un somriure i intentant fer el millor possible la seva feina, preocupant-se perquè tot sortís bé, respectant i ajudant en tot moment quan feia falta…

He vist amor entre els participants. Aquell amor que neix del respecte, del respecte per tu mateix, pels altres i per la natura que t’envolta. Aquell amor que és sinònim d’entrega, que està disposat a donar la mà al company/a de cursa en qualsevol moment i aquell que, havent fet un esforç físic difícil d’imaginar per a la majoria de persones, el que té més present és la família i els amics. He vist com, sense importar les hores que hagis estat patint ni si et trobes millor o pitjor, en acabar, tothom buscava els seus éssers estimats. Com, tot allò que els participants havien fet, tenia sentit perquè ho podien compartir amb qui més ho desitjaven, he escoltat: “Durant la cursa he pensat molts cops en deixar-ho estar, però he acabat per elles” (les seves filles).

He vist petons, abraçades i llàgrimes que naixien del cor i, així com ho he vist jo, vull que ho veieu vosaltres, i així com he plorat jo, espero que us emocioneu també vosaltres.

Aquí teniu el vídeo sobre la meva experiència a l’Andorra Ultra Trail Vallnord.

Recomenable 100% si ets esportista i vols un gran repte, recomanable 200% si vols gaudir uns dies de la bellesa de la natura i de les emocions humanes i de pas, fer una marxa popular.

Com diu en Kenichi al final del vídeo, “Visca Andorra, sou collonuts!”

Vull agrair especialment a tot l’equip de comunicació de Lymbus el fet d’haver-me donat aquesta oportunitat i dedicar el post als companys de premsa que vaig conèixer aquests dies. Gràcies a tot@s!

I O G A

Eteri, ingràvid, conscient, arrelat, poderós, lleuger, fort, flexible, agraït… així és com et queda el cos després d’una intensa classe de ioga.

El cos, receptacle de l’esperit, és feliç després d’una sessió eminentment física… però necessàriament mental. És feliç per la comunicació que es crea entre aquests dos elements, és feliç perquè supera reptes, elimina obstacles, neteja els pensaments, renova les energies… i et permet connectar amb tu mateix com poques disciplines ho fan.

Receptiva, calmada, oberta, activa, desperta, preparada, positiva, tranquil·la… així és com rep la ment l’exercici del ioga.

La ment és feliç després d’una classe de ioga. És feliç perquè s’allibera, es reforça i relaxa, es connecta amb l’energia superior i crea una unitat més indestructible amb el cos després de cada pràctica.

És així, el ioga és vida. Renova constantment l’energia i et renova com a practicant a cada sessió. Cada sessió és una oportunitat de descobrir una cosa nova sobre tu mateix, un bloqueig, un avenç… cada dia és diferent. Descobrir, avançar, netejar… i anar creixent com a persona i com a practicant.

Sempre he sabut distingir, de lluny, les persones que feien ioga. Ioga de veritat, ioga com a disciplina, com a rutina, gairebé com a religió, i sempre he admirat la pau i seguretat que transmeten. Sovint amb mig somriure a la cara, la mirada oberta i directa als ulls, amb una gran delicadesa i lleugeresa en tots els seus moviments i traspuant força per cada porus de la pell.

El cap de setmana del 20 i 21 de juny de 2015 ha estat un cap de setmana ple d’aquestes sensacions. El 21 de juny es celebrava per primer any EL DIA INTERNACIONAL DE IOGA i, per celebrar-ho, el dia 20 vaig anar a fer una classe amb la Xuan-Lan a la Barceloneta, i el dia 21 vaig tenir el privilegi d’inaugurar, amb la primera classe de ioga, el centre THE GARAGE by Verónica Blume, al Poble Sec.

Vaig conèixer la Xuan-Lan a l’instagram: són aquestes coses que es porten ara, que tu segueixes a algú, aquest algú segueix a un altre i, un dia, no saps com, l’estàs seguint tu. Em va cridar l’atenció la netedat de la seva galeria d’imatges, la seva estètica, com explicava al seu blog el que li semblava interessant i feia recomanacions… fins aquí, tot normal. A mesura que passaven els dies em va anar cridant més l’atenció i un dia vam quedar per conèixer-nos. Quan la vaig veure arribar vaig notar tot allò que us explicava abans sobre els seus moviments, la calidesa de la seva mirada… tot allò que la fa ser una iogui. La classe del passat dia 20 a la terrassa de la botiga Boardriders de la Barceloneta m’ho va confirmar. La seva seguretat, energia positiva, i el gran domini del seu cos i de com transmetre el principal de cada assana, van fer de la classe un moment molt especial. La Xuan viu el ioga, ella és ioga i t’ho contagia sense remei.

El dia següent, i per no abaixar el llistó de les emocions, vaig viure un dels moments més importants del novíssim THE GARAGE, el centre de ioga i esdeveniments de la Verònica Blume. THE GARAGE, que obrirà els primers dies de juliol de 2015, és un centre on es donaran classes d’activitats cos-ment i es faran esdeveniments relacionats amb l’Art i la cultura.

Em feia molta il.lusió, em feia il.lusió perquè entrar per primer cop a un lloc on diàriament hi circularà tanta energia i on, la seva directora hi ha posat tanta emoció i tant d’ella mateixa, és un moment important que, si ets capaç de captar-lo, et posa els pèls de punta. Segurament, i degut a la meva experiència personal, també em feia il.lusió perquè em recordava quan jo mateixa, l’any 2006, vaig obrir un centre del mateix estil a Girona… i tot porta records.

La Verònica estava allà rebent-nos un a un, just a l’entrada. Amb aquella cara que se’t posa quan intentes detectar amb una sola mirada que està passant pel cap de les persones que estan entrant, què estan pensant, què esperen… amb aquell somriure que amaga els nervis que sents i les ganes que tot surti perfecte, amb aquella emoció de dir-te a tu mateixa “això ja és una realitat, està passant ara mateix”, i amb una amabilitat i una calidesa pròpia d’una persona que ha vist i viscut moltes coses a la vida, que ha crescut i madurant molt interiorment i que es troba en un dels seus millors moments.

Aquestes van ser les meves primeres impressions. Una immillorable amfitriona i un local obert a descobrir i acollir l’energia de tots els seus clients i a fer-los sentir molt i molt bé. De nou la Xuan Lan donava la classe, en aquest cas, amb la Verònica al seu costat. De nou reptes físics i mentals, de nou concentració, de nou renovació i de nou feliç de cos i de ment per ser allà el primer DIA INTERNACIONAL DE IOGA.

Aquest post és un agraïment a la Xuan i a la Verònica, una recomanació des del fons del meu cor perquè aneu a descobrir THE GARAGE, i un GRÀCIES al ioga i a les disciplines cos-ment per ajudar-nos cada dia a millorar com a persones, a madurar, a descobrir el món amb un altres ulls i a tenir la pau interior necessària per viure plena i completament feliç.

Pensar sense pensar

Pensar sense pensar, fer sense fer…  Assolir un estat en el qual el teu cos actua de manera inconscient i natural sense interferències.

Quan fa uns 10 anys em van fer llegir Zen en el arte del tiro con arco em va costar bastant d’entendre.  No d’entendre a nivell general, sinó captar el que realment volia dir… De fet, ara mateix me n’adono, que vaig aprofitar ben poca cosa…

L’important, però,  és que sé perquè em va passar. Sé perquè llavors se’m feia tan estrany això de pensar sense pensar.

Arts, filosofies i pensaments orientals tenen un component profund pel qual has d’estar preparat. Descobreixen i posen en contacte punts dins de cadascú que no estem acostumats  a relacionar o a activar… seria com un procés d’innovació per a la lògica occidental… amb el petit detall que es van formular, la majoria, fa centenars o milers d’anys. 🙂

El fet de poder arribar a fer coses d’una manera tan espontània i lliure, sense deixar-nos interferir pel nostre conscient (allò que tenim dintre que constantment ens està dient com comportar-nos, com ens hem de col·locar, com hem de parlar, com ens hem de tensar!) és una tasca per la qual no ens han ensenyat. Ben al contrari, en tot el referent al cos humà, al moviment i a les emocions, a occident, a banda de néixer, alguns, amb una barra de pa sota el braç, naixem amb un manual de COM HO HEM DE FER TOT o, si més no, ens el donen de seguida!. Sempre uns patrons, uns costums, un això no, allò tampoc…  Així doncs, quan veiem que en Bruce Lee diu “Be water my friend” ens sembla una gran frase, però… sabem el que està dient?

No és una tasca impossible, una mica de lectura i sobretot pràctica i interioritzar molt a poc a poc el que et poden ensenyar la gran quantitat de disciplines que treballen en aquesta línia, pot aconseguir fàcilment que estem cada vegada més connectats amb nosaltres mateixos, amb la nostra essència com a éssers humans. Més o menys a la mateixa època que em van fer llegir el llibre, vaig descobrir dues tècniques que, pel fet de tenir creadors occidentals, poden ser una mica més properes:

La Tècnica Alexander i el Mètode Feldenkrais són dues disciplines que, tot i ser diferents, tenen un objectiu semblant: alliberar el cos de les tensions innecessàries per a les tasques del dia a dia i així aconseguir un cos, i per tant una ment, més saludable. Anar més enllà en el coneixement del cos de cadascú, escoltar-lo i permetre que sigui ell mateix, lliure, no condicionat.

feldenkrais

Una de les principals diferències entre totes dues disciplines, i estic simplificant moltíssim!, és el que més em fascina: la filosofia que hi ha darrera del mètode creat per Moshe Feldenkrais: El fet de tenir com a referència els moviments que fan els bebès, com reacciona el cos humà quan encara està “lliure”. Això, i la fe en que l’essència de les persones com a éssers humans primitius no està del tot perduda i que dins de nosaltres segueix havent un mamífer que sap com moure’s, com caminar, com mirar i com compartir sense que depengui de cap procés educatiu… és meravellós. Els moviments que fa el nen del vídeo són els que es practiquen el primer dia en una classe de Feldenkrais:

Feldenkrais ens descobreix el que realment som: animals intel·ligents amb una gran energia i unes possibilitats il·limitades, i ens ho demostra amb el que, teòricament, resulta més fàcil de canviar, els patrons físics i de moviment. A través de diferents exercicis fa que vagis descobrint sensacions noves i, aquestes sensacions, li fan veure al teu cos i al teu cap que és posible sentir-se diferent, i, perquè no, millor, gràcies a conèixer i canviar l’estructura corporal.

És així de simple i així de complicat a la vegada… és fer, sense fer i pensar, sense pensar.