En Ramon Mirabet i les petites coses

“Si estem aquí asseguts i estic parlant amb tu és perquè han passat una sèrie de coses que han fet que això sigui possible”.

Em va agradar, em va agradar moltíssim la conversa que vam tenir amb en Ramon Mirabet

Sabeu aquells dies que et trobes pel carrer algú amb qui tens bastants coses a dir-te i no tens gaire temps, però, tot i així, us poseu al dia ràpidament?! I marxes amb aquella cara mig somrient pensant, què bé, com ens entenem amb aquest/a amic/amiga, què divertit…

Doncs, per mi, va ser bastant així l’entrevista, i, no sé si és perquè ens vam entendre bé o perquè en Ramon es va obrir tant i em va ensenyar tant com és, com pensa i com veu la vida, que em vaig quedar impressionada. Estimo la gent que no té por a mostrar-se com és de veritat, la gent que sap que tots ens assemblem molt més del que intentem aparentar i que no té cap problema a explicar el que sent perquè sap, que d’una manera o altra, en algun moment de la vida, a tu et passarà o t’ha passat alguna cosa similar… I sí, més que una conversa sobre com ha arribat fins on és ara, va ser una conversa sobre la vida, sobre els dubtes, misteris, causalitats i sentiments de cada dia i sí, va ser exactament com volia que fos, però, tot i així, em va sorprendre.

Em va  sorprendre descobrir la naturalitat, molt més que naturalitat!, com d’orgànic arribava a ser era per ell la música… Intentaré explicar-vos-ho bé, però, us he de confessar, que, per primera vegada, em costa posar-hi paraules…

La paraula “orgànic” li vaig dir jo, perquè ell em parlava de com des de petit sempre dedicava una estona del dia a tocar, a cantar, a la música en general com a eina d’expressió i com, com acostumem a fer a aquelles edats, ho feia “d’amagat”. I és que no em va semblar que m’ho expliqués parlant de la música com a Art, ni amb aquell to que sovint sentim de respecte o de llunyania o d’alguna cosa que és fora i que intentem aprendre… no. Vaig entendre que era una extensió més d’en Ramon, una part d’ell, que unes hores al dia sortia a la llum sense cap pretensió ni ambició i, això, és orgànic. És allò que, encara que vulguis no pots frenar, ni amagar, ni tampoc enaltir en excés perquè per a tu és normal, ets tu.

No us ha passat que us diguin, “Què bé que fas això!” sigui cuinar, parlar, escoltar, crear, dissenyar… el que sigui que us agradi fer i vosaltres respondre: “Ah, no sé, m’agrada fer-ho” sense més… doncs així vaig entendre que en Ramon Mirabet viu la música, perquè li agrada, li surt de dins, sense més.

Vam parlar de com busca moments per ell caminant vora el mar, navegant, i de com d’importants són aquestes estones per gaudir de la vida i aturar aquest ritme frenètic que acostumem a portar i que fa que ens perdem el millor…

“Quantes vegades has deixat passar una persona, una oportunitat, perquè tenies pressa?!”, “Ens preocupem per coses que l’endemà no recordarem”… Bonic, ja us he dit que va ser bonic.

El temps que va estar viatjant sol per Europa, els anys de tocar música al carrer, el seu pas per “La Nouvelle Star” a la televisió francesa, vam parlar de tot un mica, però m’interessa destacar-vos un parell de coses especialment per acabar.

Quan connectes amb aquesta part d’expressió més orgànica personal, hi ha com una certesa i una seguretat que mai t’abandona. Perquè és una certesa interna, un veu que et diu que allò forma part de tu i que mai marxarà, tant se val el que facis a la vida, allò sempre ho tindràs, perquè sí, no ens pertany, a mi m’agrada dir que “és de l’Univers”, però està participant de la teva persona, ho portaràs amb tu mentre estiguis viu, així que pots estar tranquil… En Ramon, per mi, ens ensenya a confiar en aquest instint, en aquesta veu interior, en aquest sentiment que està a anys llum de la raó i que, una vegada més, no importa quan surti a la llum. Si pel que sigui no has tingut confiança en tu mateix de més petit, què importa?! Qualsevol dia és bo per començar a descobrir-te i saber què has vingut a fer aquí. 🙂

“Necessito els alts i baixos de la vida, m’agrada sentir. Un dels pitjors moments de la meva vida va venir seguit d’un dels millors i més feliços, així és la vida”, “Som energia, ens transformem, i m’agrada pensar que el destí el fem cada dia amb les decisions que prenem”.

Sense gaire mètode ni estructura horària per composar, absolutament autodidacta i amb moltes ganes d’obrir-se als demés i de tocar en grans escenaris, en Ramon té moltíssim per donar amb aquest segon àlbum “Home is where the heart is”, espero que us agradi tantíssim com a mi.

Us deixo el vídeo del tema “Those little things” amb imatges d’aquest estiu 2016 i que, a més a més, ha estat la cançó de l’anunci d’Estrella Damm.

Com et vaig dir, moltíssimes gràcies i felicitats!!

Viure la música nivell DOSEM

Abans de llegir el post d’avui, us deixo el vídeo que vaig gravar de l’entrevista que vaig fer a en Dosem, el nostre protagonista, espero que us agradi tant com a mi.

En Sergi Torres explica una cosa,  igual de bonica que d’interessant, sobre el procés creatiu dels artistes i els genis, que, posant-hi una mica de toc personal, em sembla perfecta per introduir a la persona sobre la que avui escric.

La majoria de persones vivim amb el cap pendent del passat o enfocat en el futur i perdem sovint el moment present. El moment present és el que conté tota la força, tota l’energia, el que conté la vida, és l’únic que de veritat tenim… i el deixem passar. El present és el que té la llibertat al 100%, la creativitat, tot el potencial està en el present, si ens parem i observem un segon, veurem que, en aquest mateix moment, tot és possible.

És en aquesta llibertat, en aquesta sublimació de la vida, quan la creativitat funciona. Es manifesta inevitablement mitjançant les persones que són més capaces de viure aquests moments plenament, i, que la passió pel que estan fent és tan forta, que no els despista cap pensament. Són allà en cos i ànima, aconsegueixen connectar-se amb el món de les idees que parlava Plató i fan de canal per portar-les a la terra mitjançant les diferents expressions de l’Art.

En Marc no m’ho va expressar ben bé així, però quan em va dir que una de les coses que més li agradava era inspirar-se fent servir la sinestèsia, la capacitat de relacionar els sentits de forma diferent a la que estem acostumats, i que, quan veia una escena pel carrer, o en aquell mateix moment, durant l’entrevista, se li acudia un so per descriure-la, em va meravellar. Vaig entendre que era un creador musical especial, i m’ho va confirmar quan em va dir que el que ell feia era explicar històries, que per ell, la música, era una forma d’expressar-se, no només una eina per fer ballar la gent.

I així és com parlen els artistes, els de veritat. Els que fan allò perquè és el que millor saben fer a la vida, els que, tenint la capacitat de comunicar de diferents formes, n’hi ha una que els escull i no els deixa anar i, tot i que altres camins els cridin i, segurament, acabin experimentant, sempre n’hi haurà una que portaran al cor i, en aquest cas, és la música electrònica.

En Dosem, el nom artístic del protagonista d’avui, és nascut a Girona i va viure, com fem la majoria en aquest país, estudiant, jugant a bàsquet, veient pel·lícules i escoltant música. Com us deia abans, però, i sabent que els camins del l’Art són inescrutables, hi va haver un moment en el qual tot el seu interès pel disseny, els videojocs i la música es van unir i va començar a provar de composar els seus propis temes. Un parell de festes amb els amics, dies de punxar als locals de la ciutat que li donaven l’oportunitat i, com que tot això que us he explicat es nota, i és inevitable contagiar-ho, cada cop tenia més ofertes i persones més ben relacionades el coneixien. En Dosem movia a la gent, comunicava, i poc a poc van anar arribant els contractes, els discos i els viatges.

No, no va ser un camí planer, ni ràpid, però sí em va dir que mai es va rendir. Mai ho va deixar estar i sempre va creure en el que feia.

Aquesta crec que és una de les claus principals d’aquesta història i un bon aprenentatge. No deixar de fer el que t’apassiona. Combinar-ho amb altres feines, fer els sacrificis que calgui, però no deixar-ho estar per por o comoditat, si et crida tan fort, no ho facis callar.

Un dels somnis professionals d’en Dosem era tocar a Tòkio i al Sónar a Barcelona i recordo perfectament com es va emocionar mentre m’explicava que ja ho havia aconseguit. No em va dir res més, ni estic orgullós, ni vaig ser molt feliç… només em va dir que ja ho havia fet, i els seus ulls em van dir la resta. Va ser aquella mirada que barrejava la satisfacció d’un adult amb l’emoció del nen, d’en Dosem nen en aquest cas, quan li haguessin dit que allò que tant volia, ho anava a fer.

I així vam estar força estona, repassant la seva trajectòria, parlant sobre les emocions, la vida i els projectes de futur que en breu anirem veient, però, sens dubte, el que més m’interessa que veieu, i per això és protagonista del nostre blog, són les seves actuacions en directe.

Us deixo aquest vídeo resum que podeu trobar a la seva pàgina web, junt amb la seva agenda d’actuacions, la seva trajectòria musical i altra informació interessant, perquè pugueu fer un tast de l’energia que desprèn i com, siguin quins siguin els vostres gustos musicals, us farà arribar l’emoció de la que us he estat parlant. I és que l’Art és així, com l’amor, s’expressa encara que no vulguis.

Joana Santamans, somnis fets pintura

Un dia coneixes algú que t’acaba parlant com si fossis tu mateixa i escoltant de la seva boca les paraules que tu mateixa podries dir.

Un dia et quedes bocabadada perquè aquella persona que tens al davant t’està dient coses precioses i veus com se les creu i les viu. La veus forta, segura, real i, sobretot, oberta. Oberta a la vida, a les emocions, a la sensibilitat, oberta a deixar veure al públic tot allò que porta dins, a deixar veure com és la vida amb els seus ulls, a compartir amb tothom que vulgui una part del seu cor, del seu imaginari, del seu art… i del seu esperit.

Així és com em vaig sentir l’altre dia quan vaig conèixer la pintora Joana Santamans, i estic molt contenta.

Estic molt contenta perquè, un cop més, la vida em va sorprendre i em va recordar que mai podem ni tant sols arribar a pensar que controlem el que ens passa, perquè no és així. La vida va, avança, passen els dies i les energies es mouen  i la gent, i tu mateix, també et mous, i el fet que et trobis davant d’una o altra persona depèn exclusivament de les vibracions que està emetent teva ànima… Deu ser que el meu camí cap “el zen” no va del tot malament perquè últimament només conec gent fantàstica amb una gran força interior.

Em poso transcendental i us parlo d’energies i de l’esperit perquè avui parlem d’ART.

“L’ART és una forma de coneixement intuïtiu que expressa emocions, sentiments, estats d’ànim, idees i formes de pensar de l’artista en qüestió en el moment històric que li toca viure.”

I l’ART, com ja he dit, és esperit. Prové i ens connecta amb el nostre esperit.  La Joana em va dir: “És un viatge interior que et fa anar a l’essència, et fa connectar amb el teu ésser. El moment de la creació és com fer un viatge, es com anar a un món diferent on, sovint, no saps on aniràs a parar, però l’energia flueix, i al final tot acaba tenint sentit. És el procés invers de dissenyar.”

Em va recordar com és d’important mantenir viu el nen interior que portem dins, deixar-lo crear, deixar que s’expressi, i vaig veure en els seus ulls, que tot allò era veritat. M’estava parlant amb la mà al cor d’allò que més li agrada fer i que, amb el suport familiar i la perseverança, ha esdevingut la seva feina, el seu somni fet realitat.

La Joana em va explicar que li encanten els animals i que li encanta pintar-los. Em va descriure com els animals viuen el present, com no estan condicionats pel passat o pel futur com ho estem nosaltres, com aquesta invenció del temps l’únic que fa és posar-nos traves als nostres desitjos i que hem d’esforçar-nos en recuperar la vida en el present… “M’interessa especialment la seva mirada. Aquesta mirada de buidor infinita que tenen i que et connecta…  amb el tot”.

Preciós.

Preciós com tot el seu art. A mi em va enamorar, especialment, el cavall. La mirada del cavall. Havia conegut la Joana Santamans per casualitat, arrel de la meva visita i post sobre La Masia la Garriga, i només de veure un quadre seu, vaig saber que em fascinaria el seu estil. “Salvatge romàntica”, “Naturalesa sofisticada” com em va dir ella o “Quan ets bonica i autèntica per dins fas coses boniques i autèntiques per fora” com li diria jo.

Digueu-li com vulgueu, però el cert és que els seus quadres tenen un estil i un gust magnífic que, tant podrien estar en un ambient rústic com en l’edifici més futurista. Per mi és un hiperrealisme de somni. Semblarà un oxímoron, però, la veritat que descobreixes, en especial, en la seva última exposició “120×120. Oli sobre fusta” (Espai Guinovart d’Agramunt) a les cares dels animals, et fa anar molt més enllà de la realitat, et fa realment anar a l’essència d’aquell ésser viu i dels seus instints, et fa somiar perquè et trasllada a aquest bell món de les idees.

I així vaig passar una bona estona descobrint una jove pintora amb un futur esplèndid.

Aquí us deixo un parell de vídeos on, per una banda veureu treballar la Joana i no podreu evitar deixar-vos portar pel seu ritme i la seva bellesa i, per l’altra, algunes cares conegudes us presenten el llibre de “I et despertes” de l’Editorial Comanegra que la Joana ha fet amb la talentosa i sensible Nina da Lua que, coses de la vida, ens vam conèixer de petites. Moltíssima sort a les dues.

Com a banda sonora he escollit aquesta cançó.

M’agrada Russian Red, aquesta versió m’agrada encara més i la lletra és perfecte, perquè mentre treballa, a la Joana la miren “The sun, the trees,  the moon, the sea, the clouds…” i tots els elements de la natura que ballen al compàs de la guitarra i del seu pinzell perquè ella ho sap unir  tot en el seu moment creatiu… i perquè és molt i molt “funny and beautiful inside”.

Podeu deixar sonar la música mentre feu un cop d’ull a la shop de Joana Santamans.