Camins

La vida la fem cada dia amb les decisions que prenem. Anem dirigint el nostre destí cap a una direcció o cap a una altra…  tenim un camí, un destí o una tasca preestablerta que és el que en aquesta vida ens tocaria complir, però tenim tota la llibertat de fer-ho o no.

El que hem viscut des que naixem ens condiciona davant cada tria. Experiències a casa, a l’escola, amb els amics, totes les relacions que hem tingut ens marquen i ens fan dir allò de: “mai més tornaré a… “ o “a partir d’ara…” i és  així de simple com anem fent slalom entre les possibilitats que la vida ens va atansant.

Llavors, quan estem en una situació difícil i diem “perquè em passa això a mi?!” no és que ningú ens estigui posant a prova per veure si aconseguim punts per millorar el nostre karma o bitllets de primera per anar al cel, és simplement que, ens adonem o no, hem fet les tries que ens han dut irremeiablement a aquell punt. El que passa és que, com en moltes altres coses, a l’hora de prendre segons quin tipus de decisions, l’ésser humà acostuma a agafar l’ opció més senzilla i amb menys risc. Segons sembla, té a veure amb l’instint de supervivència que deu considerar que, ja prou complicacions tenim per se, com per anar arriscant amb si canvio de feina, aposto per aquesta relació difícil, espero que aquella persona que m’ha robat el cor es decideixi a parlar-me… i fa que acabem agafant el que ens resulta més confortable.

Sí, confortable, però durant quant de temps? Durant quant de temps aquesta opció que AVUI ens sembla confortable ens ho seguirà semblant? Ja us ho avanço, durant ben poc. O bé, potser si, durant uns anys diràs i et repetiràs (sobretot això, som grans experts en dir-nos coses a nosaltres mateixos perquè ens quedin ben fixades) : “així sóc feliç”, “aquesta feina està molt bé”, “estic amb aquesta persona perquè és  amb qui vull estar”… i temps després les coses canvien i no som capaços d’adonar-nos-en i fer quelcom al respecte, i deixem passar els dies, els anys… i ens trobem, quan ja no podem més, que hem d’afrontar una situació que esdevé  molt més dolorosa del que hagués estat de bon principi.

No todo el monte es orégano ni algunes situacions tan fàcils de preveure, no estic frivolitzant. Però aquesta cita i aquesta cançó diuen molt de com hauríem de voler que fos el nostre pas per la vida.

Moltes vegades hem d’aprendre coses per nosaltres mateixos, superar pors, encarar problemes i fins que no ho fem, sols, sense pretendre que ningú ens vingui a SALVAR, no som capaços de veure més enllà. I és que l’única persona que hauríem de voler que ens vingués a ajudar, som nosaltres mateixos.

Tot és possible i tot està a les nostres mans, només necessitem la força per creure-ho i portar-ho endavant.

1 September, 2015

LEAVE A COMMENT


*