Salsa i alegria

Avui us vull compartir la part final d’aquesta cançó de la Gloria Estefan que sempre m’ha agradat molt, a més, el missatge de la part final crec que és dels que fa ballar sí o sí, així  doncs…

¡Levántense y gocen que la vida es corta!

¡Alégrense por fin que lo demás no importa!
Oigan bien sin temor lo que enseña la vida señores
¡No te busques otra herida con el mismo error!
¡Oigan bien!
¡Levántense y gocen que la vida es corta!
¡Alégrense por fin que lo demás no importa!

Tiren ya todas las penas y busquen la vida buena
Con cariño y armonía como el agua y la arena,
¡Qué bueno!
¡Levántense y gocen que la vida es corta!

¡Alégrense por fin que lo demás no importa!
Anímense, sacúdanse, acérquense sin problema, familia
Ra-ca-ta-ca-ta, Cu-cun-cun-pra
Ya los cueros te llaman, te llaman.
¡Levántense y gocen que la vida es corta!
¡Alégrense por fin que lo demás
no importa!

L’àlbum “Mi Tierra” de la Gloria Estefan, us el recomano!

En Ramon Mirabet i les petites coses

“Si estem aquí asseguts i estic parlant amb tu és perquè han passat una sèrie de coses que han fet que això sigui possible”.

Em va agradar, em va agradar moltíssim la conversa que vam tenir amb en Ramon Mirabet

Sabeu aquells dies que et trobes pel carrer algú amb qui tens bastants coses a dir-te i no tens gaire temps, però, tot i així, us poseu al dia ràpidament?! I marxes amb aquella cara mig somrient pensant, què bé, com ens entenem amb aquest/a amic/amiga, què divertit…

Doncs, per mi, va ser bastant així l’entrevista, i, no sé si és perquè ens vam entendre bé o perquè en Ramon es va obrir tant i em va ensenyar tant com és, com pensa i com veu la vida, que em vaig quedar impressionada. Estimo la gent que no té por a mostrar-se com és de veritat, la gent que sap que tots ens assemblem molt més del que intentem aparentar i que no té cap problema a explicar el que sent perquè sap, que d’una manera o altra, en algun moment de la vida, a tu et passarà o t’ha passat alguna cosa similar… I sí, més que una conversa sobre com ha arribat fins on és ara, va ser una conversa sobre la vida, sobre els dubtes, misteris, causalitats i sentiments de cada dia i sí, va ser exactament com volia que fos, però, tot i així, em va sorprendre.

Em va  sorprendre descobrir la naturalitat, molt més que naturalitat!, com d’orgànic arribava a ser era per ell la música… Intentaré explicar-vos-ho bé, però, us he de confessar, que, per primera vegada, em costa posar-hi paraules…

La paraula “orgànic” li vaig dir jo, perquè ell em parlava de com des de petit sempre dedicava una estona del dia a tocar, a cantar, a la música en general com a eina d’expressió i com, com acostumem a fer a aquelles edats, ho feia “d’amagat”. I és que no em va semblar que m’ho expliqués parlant de la música com a Art, ni amb aquell to que sovint sentim de respecte o de llunyania o d’alguna cosa que és fora i que intentem aprendre… no. Vaig entendre que era una extensió més d’en Ramon, una part d’ell, que unes hores al dia sortia a la llum sense cap pretensió ni ambició i, això, és orgànic. És allò que, encara que vulguis no pots frenar, ni amagar, ni tampoc enaltir en excés perquè per a tu és normal, ets tu.

No us ha passat que us diguin, “Què bé que fas això!” sigui cuinar, parlar, escoltar, crear, dissenyar… el que sigui que us agradi fer i vosaltres respondre: “Ah, no sé, m’agrada fer-ho” sense més… doncs així vaig entendre que en Ramon Mirabet viu la música, perquè li agrada, li surt de dins, sense més.

Vam parlar de com busca moments per ell caminant vora el mar, navegant, i de com d’importants són aquestes estones per gaudir de la vida i aturar aquest ritme frenètic que acostumem a portar i que fa que ens perdem el millor…

“Quantes vegades has deixat passar una persona, una oportunitat, perquè tenies pressa?!”, “Ens preocupem per coses que l’endemà no recordarem”… Bonic, ja us he dit que va ser bonic.

El temps que va estar viatjant sol per Europa, els anys de tocar música al carrer, el seu pas per “La Nouvelle Star” a la televisió francesa, vam parlar de tot un mica, però m’interessa destacar-vos un parell de coses especialment per acabar.

Quan connectes amb aquesta part d’expressió més orgànica personal, hi ha com una certesa i una seguretat que mai t’abandona. Perquè és una certesa interna, un veu que et diu que allò forma part de tu i que mai marxarà, tant se val el que facis a la vida, allò sempre ho tindràs, perquè sí, no ens pertany, a mi m’agrada dir que “és de l’Univers”, però està participant de la teva persona, ho portaràs amb tu mentre estiguis viu, així que pots estar tranquil… En Ramon, per mi, ens ensenya a confiar en aquest instint, en aquesta veu interior, en aquest sentiment que està a anys llum de la raó i que, una vegada més, no importa quan surti a la llum. Si pel que sigui no has tingut confiança en tu mateix de més petit, què importa?! Qualsevol dia és bo per començar a descobrir-te i saber què has vingut a fer aquí. 🙂

“Necessito els alts i baixos de la vida, m’agrada sentir. Un dels pitjors moments de la meva vida va venir seguit d’un dels millors i més feliços, així és la vida”, “Som energia, ens transformem, i m’agrada pensar que el destí el fem cada dia amb les decisions que prenem”.

Sense gaire mètode ni estructura horària per composar, absolutament autodidacta i amb moltes ganes d’obrir-se als demés i de tocar en grans escenaris, en Ramon té moltíssim per donar amb aquest segon àlbum “Home is where the heart is”, espero que us agradi tantíssim com a mi.

Us deixo el vídeo del tema “Those little things” amb imatges d’aquest estiu 2016 i que, a més a més, ha estat la cançó de l’anunci d’Estrella Damm.

Com et vaig dir, moltíssimes gràcies i felicitats!!

Crònica del viatje a Califòrnia

Hi ha coses a la vida que has de fer.

Un dia la idea comença a germinar dins teu cap, a vegades com un petit repte, com un somni llunyà, com una bogeria… però apareix. Aquí està i aquí es quedarà fins que ho facis realitat. El podràs anar tapant sota “necessito molts diners”, “ara no és el moment”, “no tinc amb qui fer-ho”, “més endavant ja veurem” i tota la llista de excuses que hem après a posar a les nostres passions… però aquí es quedarà. Que floreixi o es podreixi, depèn només de nosaltres mateixos. Depèn de com tinguis d’arrelats els teus hàbits, de com de fort que cridi la teva ànima perquè et moguis… i del que hagis après a dubtar dels teus pensaments i les teves pors perquè ho duguis a terme o no, però, de nou, aquí serà…

A la meva vida, sens dubte, hi haurà un abans i un després d’AQUEST viatge. AQUEST viatge, és el que he fet aquest passat mes d’agost de 2016, a Califòrnia, jo sola.

Abans, perquè sempre havia volgut anar a Los Angeles. No sé realment com explicar-ho, però hi havia alguna cosa que em deia que havia d’anar, que aquest lloc i jo estàvem connectats d’alguna manera… I després … després, per tot el que veureu a continuació.

Hi ha moltes experiències, historietes i vídeos, que m’ha estat impossible incloure en aquests tres capítols de resum del viatge, però tots els podria resumir en la següent reflexió:

“Obre’t, fes-, entrega’t al món. Entrega’t a la vida i a les persones que trobes pel camí amb el cor obert i deixa que la teva intuïció et guiï. Res no pot sortir malament si et relaciones amb els altres des del cor, perquè sí, de tot se n’aprèn, però sobretot, quant comences a veure com els altres s’obren també a tu, t’envaeix una sensació tan extremadament forta d’amor i d’energia positiva, que es va a sobreposant a tot el que vius a partir d’aquell moment. Descobriràs una forma més profunda, intensa i real de comunicar-te amb els éssers vius d’aquest planeta com mai haguéssis imaginat, i això, és el que a partir de llavors, podràs dir que és la teva VIDA. “

Així m’ha passat a mi, així ho he viscut i així m’encanta explicar-vos-ho.

No puc dedicar el post a ningú en concret perquè tots i totes els que, d’una manera o altra, heu format part d’aquesta experiència, teniu el vostre paper i, de tots i cadascú de vosaltres, he après molt, així que només us puc donar les GRÀCIES per ajudar-me a créixer i a seguir difonent l’amor, GRÀCIES.

Vídeo 1

Vídeo 2

Vídeo 3

La vida s’expressa a l’Andorra Ultra Trail Vallnord

La vida és així.

Però no així com ens diuen que és, sinó així, com sentim que és.

Com? Doncs amb un constant bombardeig d’emocions i sentiments que acostumem a intentar evitar, amagar o gestionar de la manera més “políticament correcte” perquè se’ns noti el mínim possible el que estem sentint… que allò que està passant ens fa bategar el cor, que ens afecta el que veiem i que ens commou. I, sovint, anem acumulant emocions no expressades i anem vivint, sense viure de veritat.

Acostumem a fer-ho així, però, per sort, hi ha certes circumstàncies en que “ens superen” i ens costa dissimular. Sí, per sort!. Per sort perquè, tot i que també hi ha gent que té més facilitat, la majoria vivim sota una aparença impertorbable que es destapa quan… veus el naixement del teu primer fill, es casa una persona estimada, reps una notícia inesperada… o quan practiques un esport que t’acosta al límit del que creies que podries suportar.

L’esport, per mi, és el millor aliat per expressar sentiments. Vulguem o no, el fet d’esforçar-nos, d’activar l’energia de tot el  cos, d’haver d’estar connectant la ment amb una altra “cosa” que no sigui “el que he de fer” sinó el que necessito fer per: aconseguir saltar més alt, tornar aquesta pilota, nedar més ràpid o aguantar unes passes més, ens obliga a deixar estar els prejudicis i obrir-nos al que ens passa per dintre. Si prous problemes tinc per seguir-me movent, no tinc ocasió de pensar en altres coses. Ho faig, i punt. Ho sento, i punt. Ho visc, ho gaudeixo, ho transmeto, i permeto que el tsunami d’emocions se m’endugui allà on vulgui, i punt, no tinc gaires alternatives.

Aquests dies, a Andorra, he vist exactament això que us acabo d’explicar. He vist alegria, he vist pena, he vist amor, he vist ràbia, he vist dolor, he vist passió, he vist empatia i solidaritat… he vist, en definitiva, com s’expressa la vida, com ens expressem els éssers humans. Aquests dies, he tingut la sort d’anar a l’ Andorra Ultra Trail Vallnord, i m’ha fascinat.

L’Andorra Ultra Trail Vallnord és una de les proves més remarcades del calendari internacional de trail running (curses de muntanya) i destaca per la seva bellesa i tecnicitat. En aquesta vuitena edició, la competició presentava cinc proves, totes elles amb sortida i arribada a Ordino, que travessaven els pics i valls més destacats de la zona, incloent la Vall de Madriu, declarada patrimoni mundial de la UNESCO. Les categorieses eren: “Ronda dels cims” de 170km, “Mític” de 112km, “Celestrail” de 83km, “Marató dels cims” de 42,5km i “Solidaritrail” de 10km. En totes elles moltíssims participants i, en totes elles, moltíssima emoció.

Una organització impecable, un equip de voluntaris que durant 4 dies ha donat tot i més perquè la competició sigui una realitat i uns participants dignes de reconeixement, siguin de la categoria que siguin, ens han demostrat a tots que, posar-se un repte i dur-lo a terme, (encara que per causes imprevistes no es pugui acabar), és una mostra d’amor propi i voluntat de creixement magistral.

I sí, el més destacable és l’esforç, la superació, la solidaritat, la integració… però el que més us vull destacar jo, és l’amor. El que més he vist aquests últims dies és amor. Amor per tot arreu. Perquè darrera de tots aquests valors hi ha l’amor: l’amor de voluntaris com l’Albert, de 63 anys, que es passa 3 dies fent vivac al Coma Pedrosa, només per animar i guiar els corredors amb la seva gaita quan arriben al cim i, com ell, tots els nois i noies que estan als punts d’avituallament, al de sortida i arribada,  els que acompanyen als discapacitats, el personal de la Creu Roja… perquè dedicar 4 dies de la teva vida a fer possible un esdeveniment així, és un acte d’amor, un gran acte d’amor.

He vist amor en tot el personal de l’organització, he vist gent implicada treballant amb un somriure i intentant fer el millor possible la seva feina, preocupant-se perquè tot sortís bé, respectant i ajudant en tot moment quan feia falta…

He vist amor entre els participants. Aquell amor que neix del respecte, del respecte per tu mateix, pels altres i per la natura que t’envolta. Aquell amor que és sinònim d’entrega, que està disposat a donar la mà al company/a de cursa en qualsevol moment i aquell que, havent fet un esforç físic difícil d’imaginar per a la majoria de persones, el que té més present és la família i els amics. He vist com, sense importar les hores que hagis estat patint ni si et trobes millor o pitjor, en acabar, tothom buscava els seus éssers estimats. Com, tot allò que els participants havien fet, tenia sentit perquè ho podien compartir amb qui més ho desitjaven, he escoltat: “Durant la cursa he pensat molts cops en deixar-ho estar, però he acabat per elles” (les seves filles).

He vist petons, abraçades i llàgrimes que naixien del cor i, així com ho he vist jo, vull que ho veieu vosaltres, i així com he plorat jo, espero que us emocioneu també vosaltres.

Aquí teniu el vídeo sobre la meva experiència a l’Andorra Ultra Trail Vallnord.

Recomenable 100% si ets esportista i vols un gran repte, recomanable 200% si vols gaudir uns dies de la bellesa de la natura i de les emocions humanes i de pas, fer una marxa popular.

Com diu en Kenichi al final del vídeo, “Visca Andorra, sou collonuts!”

Vull agrair especialment a tot l’equip de comunicació de Lymbus el fet d’haver-me donat aquesta oportunitat i dedicar el post als companys de premsa que vaig conèixer aquests dies. Gràcies a tot@s!

Viure la música nivell DOSEM

Abans de llegir el post d’avui, us deixo el vídeo que vaig gravar de l’entrevista que vaig fer a en Dosem, el nostre protagonista, espero que us agradi tant com a mi.

En Sergi Torres explica una cosa,  igual de bonica que d’interessant, sobre el procés creatiu dels artistes i els genis, que, posant-hi una mica de toc personal, em sembla perfecta per introduir a la persona sobre la que avui escric.

La majoria de persones vivim amb el cap pendent del passat o enfocat en el futur i perdem sovint el moment present. El moment present és el que conté tota la força, tota l’energia, el que conté la vida, és l’únic que de veritat tenim… i el deixem passar. El present és el que té la llibertat al 100%, la creativitat, tot el potencial està en el present, si ens parem i observem un segon, veurem que, en aquest mateix moment, tot és possible.

És en aquesta llibertat, en aquesta sublimació de la vida, quan la creativitat funciona. Es manifesta inevitablement mitjançant les persones que són més capaces de viure aquests moments plenament, i, que la passió pel que estan fent és tan forta, que no els despista cap pensament. Són allà en cos i ànima, aconsegueixen connectar-se amb el món de les idees que parlava Plató i fan de canal per portar-les a la terra mitjançant les diferents expressions de l’Art.

En Marc no m’ho va expressar ben bé així, però quan em va dir que una de les coses que més li agradava era inspirar-se fent servir la sinestèsia, la capacitat de relacionar els sentits de forma diferent a la que estem acostumats, i que, quan veia una escena pel carrer, o en aquell mateix moment, durant l’entrevista, se li acudia un so per descriure-la, em va meravellar. Vaig entendre que era un creador musical especial, i m’ho va confirmar quan em va dir que el que ell feia era explicar històries, que per ell, la música, era una forma d’expressar-se, no només una eina per fer ballar la gent.

I així és com parlen els artistes, els de veritat. Els que fan allò perquè és el que millor saben fer a la vida, els que, tenint la capacitat de comunicar de diferents formes, n’hi ha una que els escull i no els deixa anar i, tot i que altres camins els cridin i, segurament, acabin experimentant, sempre n’hi haurà una que portaran al cor i, en aquest cas, és la música electrònica.

En Dosem, el nom artístic del protagonista d’avui, és nascut a Girona i va viure, com fem la majoria en aquest país, estudiant, jugant a bàsquet, veient pel·lícules i escoltant música. Com us deia abans, però, i sabent que els camins del l’Art són inescrutables, hi va haver un moment en el qual tot el seu interès pel disseny, els videojocs i la música es van unir i va començar a provar de composar els seus propis temes. Un parell de festes amb els amics, dies de punxar als locals de la ciutat que li donaven l’oportunitat i, com que tot això que us he explicat es nota, i és inevitable contagiar-ho, cada cop tenia més ofertes i persones més ben relacionades el coneixien. En Dosem movia a la gent, comunicava, i poc a poc van anar arribant els contractes, els discos i els viatges.

No, no va ser un camí planer, ni ràpid, però sí em va dir que mai es va rendir. Mai ho va deixar estar i sempre va creure en el que feia.

Aquesta crec que és una de les claus principals d’aquesta història i un bon aprenentatge. No deixar de fer el que t’apassiona. Combinar-ho amb altres feines, fer els sacrificis que calgui, però no deixar-ho estar per por o comoditat, si et crida tan fort, no ho facis callar.

Un dels somnis professionals d’en Dosem era tocar a Tòkio i al Sónar a Barcelona i recordo perfectament com es va emocionar mentre m’explicava que ja ho havia aconseguit. No em va dir res més, ni estic orgullós, ni vaig ser molt feliç… només em va dir que ja ho havia fet, i els seus ulls em van dir la resta. Va ser aquella mirada que barrejava la satisfacció d’un adult amb l’emoció del nen, d’en Dosem nen en aquest cas, quan li haguessin dit que allò que tant volia, ho anava a fer.

I així vam estar força estona, repassant la seva trajectòria, parlant sobre les emocions, la vida i els projectes de futur que en breu anirem veient, però, sens dubte, el que més m’interessa que veieu, i per això és protagonista del nostre blog, són les seves actuacions en directe.

Us deixo aquest vídeo resum que podeu trobar a la seva pàgina web, junt amb la seva agenda d’actuacions, la seva trajectòria musical i altra informació interessant, perquè pugueu fer un tast de l’energia que desprèn i com, siguin quins siguin els vostres gustos musicals, us farà arribar l’emoció de la que us he estat parlant. I és que l’Art és així, com l’amor, s’expressa encara que no vulguis.